Els 3 millors llibres del sorprenent Ray Loriga

Sense arribar a l'extrem de lirisme desencantat de Charles Bukowski, Un dels reflexos més clars de l'realisme brut a Espanya és Ray Loriga, almenys en els seus inicis com a escriptor, perquè actualment Ray Loriga escriu amb més sofisticació formal sense perdre la seva voluntat crítica i la seva intenció carregada de sarcasme. Amb això, el realisme brut és una etiqueta complementària de l'autor en el fèrtil camp del qual se segueixen prodigant altres autors a Espanya com Tomás Arranz amb la seva novel·la Els molts, influenciada al seu torn pel realisme brut cubà de Pedro Juan Gutiérrez.

Però com dic, l'actual Ray Loriga és aquesta perspectiva de realisme brut, que ja de per si té prou riquesa i interès creatiu però que s'ha fet vessar amb grans dosis d'ofici d'escriptor. Ni pitjor el que va escriure abans ni millor el que va escriure ara. Tot va amb els gustos. Però en el fons es tracta d'una evolució lloable que sempre és d'agrair ja que suposa evolució, experimentació, indagació, inquietud i ambició creativa.

I malgrat tot, els lectors de Loriga des dels seus inicis sempre poden detectar i gaudir dels motius fonamentals de l'escriptor. El canvi de registre o de gènere es pot entendre com una renovació temàtica o d'estil, però l'ànima de l'escriptor sempre està ahi. I certament el fet diferencial que fa que un artista t'agradi, que sintonices amb ell ve més marcat per aquesta motivació profunda que deixa l'empremta en cada personatge i cada escena, en la forma de descriure i fins a les metàfores.

Top 3 novel·les recomanades de Ray Loriga

rendició

Una nova gran novel·la, la més completa fins al moment. La ciutat transparent a la qual arriben els personatges d'aquesta història és la metàfora de tantes i tantes distopies que molts altres escriptors han imaginat a la llum de les circumstàncies adverses que s'han anat succeint al llarg de la Història.

Potser la distopia arribi a presentar-se'ns com un present on tothom es pregunta com s'ha arribat fins ahí.Las guerres són sempre un punt de referència per plantejar aquesta societat buida, sense valors, dictatorial.

Entre George Orwell y Huxley, Amb Kafka als comandaments de l'ambientació irreal o surreal. Un matrimoni i un jove que no troba la seva llar i que ha perdut la parla realitzen el pesarós camí cap a la ciutat transparent. Ells enyoren als seus fills, perduts en l'última guerra.

El jove mut, rebatejat com Julio, potser amagui en la seva mudesa la por a manifestar sentiments o potser només esperi el seu moment per parlar. Estranys a la ciutat transparent. Els tres personatges assumeixen el seu paper com a ciutadans grisos adoctrinats per l'autoritat corresponent.

La trama marca la insonsable distància entre l'individual i el col·lectiu. La dignitat com l'única esperança per a seguir sent un mateix davant l'escombrat de la memòria, l'alienació i el buit. Una angoixant certesa s'aferra a la vida dels personatges, però els finals només els escriu un mateix.

La literatura en general, i aquesta obra en particular aporten una valuosa sensació que no tot té per què acabar segons està previst, per bé o per mal.

rendició ray loriga

Tòquio ja no ens vol

Una de les últimes novel·les de l'autor que encara poden etiquetar-se sota aquest segell de generació X. Una estranya, intrigant, fascinant i fins filosòfica divagació futurista que sembla donar-li un gir psicodèlic a l' Món Feliç de Huxley.

Química alliberadora, agents exògens capaços de modificar la memòria per a bé de l'usuari de la droga que l'allibera de la culpa i el remordiment. Per ser feliç cal deshumanitzar-se, no queda una altra. Té sentit si considerem que la finalitat última de l'humà és néixer, començar a respirar i consumir-se en el mateix oxigen que li dóna vida.

La novel·la en si narra el llarg viatge des dels Estats Units fins a un llunyà país asiátivo, una road novell que realment ens condueix per preceptes existencialistes sobre el que podríamo ser sense memòria. El viatge el emprèn un tipus molt particular penjat de les drogues i lliurat a l'amor lliure una vegada que la SIDA ja estat exterminat de el món.

La sortida d'aquesta novel·la amb fonaments de ciència ficció allà per 1999 apunta la típica sensació pertorbadora de l'canvi de mil·lenni (alguna cosa així com l'efecte 2000 en el literari) i la veritat és que es gaudeix en aquesta exploració transcendental sobre el futur, sobre la condició humana, sobre els traumes, sobre les drogues i la consciència ...

Tòquio ja no ens vol

Qualsevol estiu és un final

La malenconia pot arribar quan encara és jove i, amb l'arribada de l'estiu, sap que encara en quedaran més. La nostàlgia és malgrat els estius ja irrecuperables en una o altra manera. Entre les dues sensacions es mouen multitud de personatges quotidians però excepcionals perquè s'obren en canal a la recerca del més enllà de les vísceres, on poden habitar les emocions dels terminis vençuts i els moments que s'allunyen en un passat potser idealitzat però sempre millor que el futur. I tot i així es tracta també de segones oportunitats, de fletxades i reductes d'emocions que fins i tot ens arriben més intenses quan ja no se'ls espera…

Algú vol morir. Ja no és jove, i es pregunta perquè un altre dia més, per molt privilegiada, divertida i amable que encara sigui la seva vida. Algú vol estimar. No sap amb certesa si li corresponen, si els seus sentiments seran entesos, si té dret a expressar-los. Algú viatja. Visita ciutats, platges, bars, festes exòtiques, cabanes a la vora de l'aigua on passar la nit bevent i rient. Algú il·lustra uns llibres preciosos i algú s?ocupa d?editar-los.

Treballen sense presses, amb admiració mútua, amb una certa sensació decadent d'existir en un món que desapareix. Algú ha tingut un greu problema de salut, s'aixeca a poc a poc, es tempta la roba i decideix aprofitar-ne la segona oportunitat. Algú agrada, desperta desig, està sempre de pas a la vida dels altres, somriu, paga el sopar. Algú és el millor amic i la persona preferida d'un altre. Algú vol morir.

Ray Loriga narra els abismes d'aquests personatges i compon una simfonia sobre l'amistat, l'amor i el final de la joventut. Una novel·la en què es parla de la mort brindant per la vida. Una novel·la sobre l?estiu que encara queda per gaudir abans que arribi l?hivern.

Qualsevol estiu és un final

Altres llibres recomanats de Ray Loriga

Ja només parla d'amor

La sensació de derrota és una de les més fecundes fonts d'inspiració per a qualsevol creador. De la felicitat que condueix a la inòpia creativa no es treu absolutament res que valgui la pena.

I la veritat és que la sensació de derrota és molt pròpia de tots i cadascun de nosaltres, sabuts mortals. La qüestió és saber treure el suc a aquest derrotisme que, paradoxalment es mostra explosivament creatiu.

Aquesta novel·la és una al·legoria per moments fatalista i en ocasions ensalzadora de el creador frustrat. Sebastián ha estat abandonat per la seva parella, ja que l'altra persona ha descobert que no vol lliurar els seus dies a aquest abisme intel·lectual típic de les ments creadores.

A el menys Sebastià creu que aquest és el millor moment per donar vida al seu particular Quixot, un paio anomenat Ramon Alaya condemnat a transitar les vagues pàgines d'una novel·la patètica en potència.

I no obstant això de cop i volta tot gira des de la seva avorrit escriptori, en una particular òrbita que regirà sobre tothom. D'aquesta novel·la trobaràs a grans detractors i altres tants encantats lectors. Sense tenir en compte per la meva part que sigui la seva millor obra, la col·loco en tercer lloc ...

5 / 5 - (13 vots)