Tot té cabuda en la literatura, fins i tot la sofisticació formal com a eina entesa per assolir més pòsit en un fons gairebé sempre crÃtic en el cas de Jonathan Coe. Un Coe que sap fer de la novel·la el seu particular incendi on cremar vanitats i costums amb la ploma feta foc viu.
El millor és poder gaudir de tota opció, com en la música o en qualsevol altra faceta creativa. Si bé és cert que per endinsar-te en Coe amb garanties de satisfacció lectora, hauries haver-te bregat en aquest exercici lector com el corredor que es prepara per a una marató.
Un cop es disposa per desfondarte intel·lectualment amb novel·les carregades d'aquesta sofisticació, gaudirà s plenament amb el gust per la mordaç, amb la ironia intel·ligent que fa vessar d'esperit crÃtic.
Tot això sense oblidar que Coe és un gran constructor de trames negres, SatÃric-costumistes, actuals i fins introspectives, una barreja entre Milà kundera y Dashiell Hammett, Posseït segons el moment per un o per un altre referent. És el bo que té un autor que entén la ficció com una trama assaonada amb molts altres ingredients a la recerca d'aquest ideal de la novel·la atemporal. I sens dubte Coe ho aconsegueix.
Top 3 llibres recomanats de Jonathan Coe
La pluja abans de caure
Sota aquest tÃtol amb ressons existencials i naturalistes, trobem una història entre intimista i existencialista. Perquè l'escolta d'un testimoni vital de la tia Rosamond per part de la seva neboda Gill i les seves filles ens va presentant aquest relat que potser tots haurÃem de gravar abans de morir amb la nostra veritat més certa, aquella que gairebé mai es compta de el tot.
Les cintes que va deixar Rosamond no eren inicialment per Gill, per a ell era una tercera part de l'herència tangible, compartida amb el seu altre germà i amb l'estranya Imogen, la nena cega de la qual gairebé ningú recorda res però que es converteix en una peça fonamental en la vida de Rosamond.
Conforme Gill escolta la veu de la seva tia i va enllaçant amb les fotos que documenten grà ficament allò narrat, descobreix que sens dubte la millor posseïdora d'aquell llegat particular seria la desconeguda cega. Però Rosamond en última instà ncia també estava disposada que algú de la seva famÃlia escoltés les paraules pòstumes si Imogen no apareix.
I el que Gill descobreixi en aquestes paraules traçarà una destinació escrit en la seva à nima des d'un remot punt d'origen que acaba explicant tot el que és.
Expo 58
Aquell 1958 al que ens guia Coe va ser un any, enmig de la Guerra Freda, en què Brussel·les es va obrir al món com a ciutat que albergava la corresponent Expo per a la qual s'aixecaria el ja icònic Atomiun que venia a equiparar al joc dels à toms com a sÃmbols de les diferents cultures.
Però l'ocasió la pinten estupendament perquè Coe inseriu una història d'espionatge histriònica, jocosa i satÃrica sobre la diplomà cia, la polÃtica internacional, les tensions pròpies d'aquells dies d'espionatges i contraespionajes ...
Fins Brussel·les arriba Thomas Foley, avançada funcionarial de la seva pà tria anglesa que finalment haurà d'aprendre a marxes forçades tasques d'espionatge de primer nivell mentre el seu univers personal pateix un terratrèmol de mà xim grau.
Humor esperpèntic però intel·ligent, pinzellades de trama al John Le Carre i un final apoteòsic enmig d'una moralitat sobre les decisions que prenem en la vida.
Quin repartiment!
Un tÃtol que ja apunta la sà tira i la ironia amb una impostada flegma burlesca d'aquest autor anglès. De nou disfressa una història de novel·la policÃaca per inocular el seu particular humor (en aquest cas brutalment crÃtic).
La famÃlia Winshaw té el poder i reconeixement suficient com per sentir-se uns nous cacics d'una societat lliurada i humiliada als seus capricis capitalistes.
Amb aquesta acidesa de l'humor sarcà stic que després de riure acaba deixant el pòsit de l'ressentiment i que és capaç de despullar tot tipus de vergonyes socials i polÃtiques, la composició de cada un dels Winshaw està feta d'aquesta societat anglesa decadent en última instà ncia quan les aparences i les bones paraules tan sols són una trista pà tina cap a la conservació de l'estatus sobretot i sobre tots.
1 comentari a «Els 3 millors llibres de Jonathan Coe»