L'idealisme més compromès amb allò humà , del qual participava Sartre, sempre s'orienta cap a l'esquerra, cap a allò social, cap al proteccionisme estatal. En part com a resposta al ciutadà però també davant dels excessos d'un mercat que, alliberat de tot lligam, sempre acaba limitant l'accés a la riquesa. Si al mercat se li permetés tot acabaria devorant-se a si mateix, això és clar en la tendència actual.
La qüestió és que històricament el comunisme com a solució intervencionista de l'Estat mai no va trobar el desenvolupament ideal que es buscava, sinó tot al contrari. Tot i aixÃ, Sartre era un d'aquells idealistes necessaris. Perquè el seu existencialisme fet narrativa partia d'una alienació nascuda des d'ambicions desaforades del món avançant cap al capitalisme sense fre on habitem ara. I aleshores aspirar a la utopia era, i segurament és, l'única solució.
Ser idealista en aquest sentit i existencialista per convicció filosòfica el va portar a Jean Paul Sartre (Al costat de qui fos la seva dona Simone de Beauvior), a una literatura gairebé fatalista com a tasca conscienciadora ia un altre tipus de propostes narratives com l'assaig. D'una manera o altra, escriure per intentar compensar aquest desgast propi del qual lluita contra gegants amb energia, valentia i vitalitat. Existencialisme en allò estrictament literari i compromÃs i protesta en qualsevol altre à mbit d'escriptura, entre allò social i allò filosòfic.
L'ésser i el no-res és, probablement, el seu obra de tint filosòfic més brillant, amb un relat social de Europa devastada després de la Segona Guerra Mundial. Un llibre imprescindible del geni Sartre que va nodrir pensadors però també literats. Una manera de transmetre el món (o el que en quedava), que servia d'estudi antropològic, però que també es convertia en font per al relat intimista de tantes i tantes intrahistòries de perdedors de la guerra (és a dir, de tots)
Top 3 novel·les recomanades de Jean-Paul Sartre
la nà usea
Enlairar una novel·la des d'aquest tÃtol ja anticipa un malestar somatizado, una irrupció visceral de l'desencant. Existir, ser, Què som? No es tracta de preguntes llançades a les estrelles en una fantà stica nit de cel clar.
La pregunta va cap a dins, cap al que nosaltres mateixos podem buscar en el fosc cel de l'à nima. Antoine Roquetin, el protagonista d'aquesta novel·la no sap que alberga aquesta pregunta latent, pugnante per pronunciar-se amb els seus pesats interrogants. Antoine segueix amb la seva vida, els seus avatars com a escriptor i investigador. La nà usea és aquest moment crÃtic en el qual sorgeix el dubte de si som alguna cosa en el que és fonamental, més enllà de les nostres rutines i tendències.
Antoine escriptor es converteix llavors en Antoine el filòsof que cerca la resposta i les sensacions de limitació però d'infinitud, de malenconia i de necessitat de felicitat.
El vòmit es pot controlar davant el mareig de viure, però els seus efectes sempre queden ... Sent aquesta la seva primera novel·la, però ja assolits els trenta i tants, s'entén aquesta maduresa temà tica, el filòsof anava creixent, el desencant social també es potenciava, la existència semblava simplement fatalitat. Un cert regust a Nietzsche es desprèn d'aquesta lectura.
Trilogia els camins de la llibertat
Al meu entendre poques unitats d'un volum literari es necessiten tant una a l'altra com el cas d'aquesta trilogia. El món es movia entre la por per la seva pròpia destrucció total.
Les bombes atòmiques ja havien obert el camÃ. Les à nsies de guerra es dissimulaven per un últim ideal de supervivència de l'espècie.
La guerra freda estava servida. Quina llibertat podia haver-hi llavors? L'última oportunitat, L'ajornament i La mort a l'à nima s'encarreguen de tornar l'essència a l'individu sotmès a anys de por. La llibertat sonava per aquells anys a alguna cosa pròpia, només dels més afavorits.
Existencialisme i felicitat, conceptes prà cticament contraposats que troben en aquesta obra un espai de connivència (que no de convivència) Europa, els seus habitants haurien de tornar a aprendre a existir lliurement per recuperar la possibilitat de veure centelleigs de felicitat.
A porta tancada
Què seria de l'existencialisme sense visualitzar les ancestrals idees de Déu i de el Diable. Un tema que Sartre també toca en altres llibres.
Pel que fa a aquesta obra de teatre, seguim tres personatges condemnats a l'infern. De vegades, Sartre albira l'infern com la Terra mateixa. Un món on no podem conèixer tota la veritat, ple d'ombres i limitacions de la raó treu el cap com el pitjor dels inferns. La proposta, grà cies al dià leg propi del teatre, alleugereix molt les idees més pesades sobre el nostre esdevenir i el nostre destà últim.
Existencialisme entretingut amb un regust fabulós, tètric ... una obra molt completa. Llegir teatre sempre pot estar bé, més encara en casos d'autors molt transcendentals com Sartre. Recomanat per iniciar-se al geni.