Poeta i escriptor de novel·la negra. Una estupenda manera de trobar un equilibri literari entre la bellesa formal del lÃric i la prosa més rabiosa i escrutadora de les ombres de l'à nima. O el que és el mateix, un bon equilibri com a creador. El misteri és com ho aconsegueix Carlos Zanón. Perquè una cosa és pretendre escriure poesia per a un narrador o novel·la per a un poeta i una altra cosa ben diferent és aconseguir-ho amb excel·lent.
Carlos Zanón no es conforma amb el notable i arriba al excel·lent. Premis de poesia i de prosa esquitxats per diferents punts de la geografia espanyola aixà ho testifiquen.
Aixà que un cop t'animis a llegir alguna cosa d'aquest gran escriptor, sà pigues que et trobaràs amb un ploma de doble tall que et pot conduir entre el escabrós de l'gènere negre per acabar lliscant unes gotes de poesia entre l'horror o la desesperança. Per la meva part em quedo més amb la prosa. No per res, es tracta més aviat que llegir poesia em costa. Aixà que allà vaig.
3 millors novel·les de Carlos Zanón:
Tard, malament i mai
He de reconèixer que el tÃtol va ser el primer que em va cridar poderosament l'atenció. Qui era aquell que gosava fer les coses al meu estil? 😛 Abans parlà vem del poeta darrere (o davant) del novel·lista que és Zanón.
Doncs la veritat és que en moltes de les descripcions d'aquesta novel·la negra descobriràs aquest punt musical, preciosista en el detall, harmoniós en els escenaris foscos, com una simfonia de Wagner feta novel·la.
Una mena de personatges emergits de la foscor ens acaben esbossant una realitat al marge del nostre món, i que, tanmateix, subsisteixen al nostre món.
Epi, Tanveer i el seu trà gic destÃ, Àlex i les seves veus aclaridores de l'món, Tiffany musa general de la trama. Sirenes de policia i una realitat que es desdibuixa en el macabre, en el al·lucinogen.
Potser mai tinguis millor oportunitat de endinsar-te en la ment de l'psicòpata capaç de tot per remarcar la seva existència aixÃ, sense més.
No truquis a casa
La picaresca espanyola feta novel·la negra. La infidelitat com a model de negoci alternatiu. Tres personatges de l'inframón: Raquel, Bruno i Cristian estan decidits a escapar de la seva misèria.
Els diners fà cil ofereix un camà cap a la redistribució de la riquesa que no és d'una altra manera que mitjançant l'extorsió. Els clients de l'amor rà pid, amb altres vides després de les seves urgències amatòries, són proclius a satisfer suborns per salvaguardar la seva doble vida.
El cas de Merche i Max és un tema a part. Són amants reincidents amb una particular història al darrere, un passat tempestuós en parella de què no poden desprendre de el tot.
Però la seva vida actual és una altra i les seves trobades només són furioses venjances sexuals. Ells són els nous objectius de la banda d'extorsionadors, però res en aquest cas sortirà com estava planejat ...
Jo vaig ser Johnny Thunders
L'escenari i el desenvolupament en clau de gènere negre em recorda una mica a la novel·la de Daniel Cid, La gavardina blava. El món de la nit i els seus excessos, la sortida de la realitat per la porta del darrere de les drogues.
L'única cosa dolenta d'aquesta fugida és que al final la realitat apareix com un mur, però el trà nsit va estar bé, oi Johnny Thunders? Quan Francis, el paio dins del personatge, comença a avorrir l'èxit sense pòsit d'una bona cançó, acaba tornant a casa entre derrotat i avorrit del que és.
Però tornar a l'origen per reprendre el teu punt de partida mai és possible, per molt afany que tinguis. A la fi els ecos de la perdició són la tornada pegadizo d'una cançó sinistrament inoblidable, aquell que recorda alguna cosa aixà com: «mai podràs sortir de l'autopista de la vida rà pida sense pagar el peatge, oh yeah (bis)».
Aquest és un dels q volia q deixessin anar als polÃtics independentistes, i encara li fas publicitat? Fatal, Herranz, fatal. I sóc català . Però dels q compleixen les lleis.