Que sota el personatge de vegades histriònic i sempre sorprenent de Boris Izaguirre s'amagava i s'amaga una persona de gran sensibilitat és una cosa que s'intuïa fins i tot des d'aquest gust pel ostentació i la sobreactuació de l'monstre televisiu.
La seva condició de finalista de el premi Planeta el 2007 venir a ratificar aquesta idea de el personatge i la persona com una dualitat novel·lesca, en sintonia amb altres escriptors arribats des de la televisió com el ministre de la brevetat Màxim Huerta o fins Isabel Sant Sebastià.
Després ja vénen els llibres i els seus diferents gèneres que acullen a aquests autors arribats des de plataformes més accessibles però que definitivament ratifiquen una vàlua que els manté aquí, en una carrera literària molt més enllà de l'aprofitament de l'estirada mediàtica.
En el particular cas de Boris Izaguirre la literatura és a més aquest punt de transformació creativa. Si bé els orígens com a guionista de telenovel·les s'ajustaven a el patró de la senzillesa argumental necessària per a un serial, la maduració de les seves novel·les aporta un nou aire més complex i dramàtic a aquest amor considerat com a leitmotiv de la seva bibliografia de ficció.
Més enllà de la novel·la, també Boris Izaguirre ha escrit assajos o llibres d'investigació de caràcter social ii cultural.
Top 3 llibres recomanats de Boris Izaguirre
vila Diamant
Una novel·la amb regust a la Maria Dueñas del temps entre costures. Si bé les dues novel·les plantegen molt dispars trames, els escenaris temporals semblen agermanar aquestes dues històries a un i altre costat de l'Atlàntic.
Perquè en tots dos casos hi ha adversitat com nèmesi dels temps que corrien i de les destinacions polítics espanyol i veneçolà ... En Vila Diamant acompanyem a les germanes Irene i Ana en el seu tortuós camí en el que tan sols l'horitzó d'una casa que sublim totes les seves penes, culpes i misèries acabi eriguiéndose com aquest fi última de la cada que cada un construïm al nostre interior.
Villa Diamante passa a ser una nova casa dels esperits que apunta cap a la sublimació de tota tragèdia, sempre latent fins i tot en els moments de prosperitat.
Temps de tempestes
Val la pena acostar-se a aquesta vida novel·lada de el personatge fet persona. Els temps en què Boris Izaguirre va haver de sobrevivirse a si mateix.
El personatge en si de Boris Izaguirre es compon d'aquesta miscel·lània del que és autèntic, del que descarat, del que jocós i del profund quan toca. En aquest llibre trobem els motius per a la barreja, per a la configuració de la persona i de el personatge, que, de manera tan especial fa un tot sense falsedats fins i tot en les contradiccions naturals de l'ésser humà.
En el fons Boris sap que va tenir sort de néixer al bressol que va néixer. Més que res perquè, enfront del que molts altres van poder pensar en el seu moment, la seva homosexualitat venia de sèrie, res a veure amb l'obtusa idea que uns pares alliberats poden derivar en un fill de sexualitat minoritària (o alguna cosa així, sap Déu el que albergaran aquest tipus de ments elucubrantes sobre la naturalesa i les destinacions dels altres ...)
Boris ens parla d'ells, dels seus pares. Betlem, la famosa ballarina i Rodolfo, cineasta. La seva vida es compon gràcies a ells d'aquest brillantor de l'cel·luloide i els focus de les taules ... Com no veure el món ja que com aquesta tragicomèdia en la qual viure és un paper que interpretar i dignificar?
Però davant les ments obtuses abans esmentades, la veritat és que especialment la seva mare Betlem va haver d'actuar com aquesta primer baluard defensiu contra un món entestat a assenyalar les diferències per tractar-les com odioses anomalies en els seus iderarios malaltissos.
Més enllà de les seves vivències tan vinculades als seus progenitors, Boris també ens parla de les seves primeres passes en tot, en l'amor i en el sexe, amb infaustos records inclosos; de la seva etapa com a redactor i de la seva arribada a Espanya; de la seva esplendorós pas per televisió mentre perfilava el seu assalt a la literatura; de moltes vivències i impressions sobre aquest apassionat món que Boris alberga en el seu simple mirada.
I de cop i volta va ser ahir
Unir Cuba i literatura últimament m'evoca a aquest realisme brut de Pedro Juan Gutiérrez a Tomàs Arranz. Així que sempre està bé girar el focus per gaudir d'un altre tipus d'història sobre l'illa per excel·lència. En principi aquesta particular idiosincràsia de la supervivència feliç de Cuba segueix conformant un embull que atrapa qualsevol trama construïda en l'entorn. I Boris Izaguirre no renuncia.
Però el moll de la història va d'una altra cosa. Entre aquestes pàgines anem coneixent a Efraïm ja Oval, dos tipus units per grans idees, adaptats i resolts en l'estil de vida cubà però sobretot decidits a tirar endavant el seu projecte cinematogràfic. Entre tots dos apareix Aurora. I com el seu propi nom indica, una nova albada intens canvia tot a partir de llavors ...
