Els 3 millors llibres de Banana Yoshimoto

En general, la síntesi sempre és productiva, valuosa i generadora de nous plantejaments enriquidors. En allò literari, la capacitat d'apreciar perspectives ben diferents per acabar alimentant-se de totes, assegura un camp creatiu més fèrtil, sense restriccions de gèneres ni etiquetes.

I això és el que passa amb banana Yoshimoto o Mahoko Yoshimoto (si ens cenyim a l'autora després el pseudònim). Perquè aquesta autora japonesa s'ha vist influenciada, en aquest imaginari previ necessari per a tot escriptor, per escriptors tan llunyans com Truman Capote o Stephen King.

Probablement, la barreja barreja conflueixi en un dels aspectes més ressenyables d'aquesta autora: els diàlegs. Saber transmetre molt més enllà del que és una conversa no és una tasca fàcil, probablement es tracti d'allò més difícil per a un escriptor.

Fer parlar els personatges i que aquests siguin els que s'encarreguin de despertar emocions o de transmetre sensacions només es pot fer per mitjà de la capacitat empàtica de l'escriptor, aquesta facilitat per posar-se sota la pell del personatge que toqui. Si hi afegim l'aprenentatge de com ho van fer altres grans com Capote amb les seves converses d'extraordinari sensibilitat entre escenaris grisos i King amb el seu do per fer proper tot personatge per escabrós o estrany que sigui.

Així que recomanar la lectura dels llibres de Yoshimoto acaba sent una recomanació sobre personatges que destil·len veritat, i que ja només per això podrien guanyar-te per a la seva causa. Però si a més la tensió narrativa aconsegueix que fins al relat més existencial avanç com un ritme viu, es pot dir que l'autora acaba component interessants novel·les que assaborir amb gust. Històries actuals que plantegen debat sobre l'estil de vida de segle XXI, amb les seves contradiccions, les seves temptacions i una intensa sensació de solitud com a única companya amb la qual afrontar-ho tot.

Top 3 llibres recomanats de Banana Yoshimoto

sargantana

Sí, un llibre de relats com el primer de la cistella. Les meves raons tinc. I és que si abans ponderava la qualitat per pinzellar personatges inoblidables, res millor que la potència del que breu per mostrar aquesta suma de personatges exposats a vivències connectades sobre un existencialisme urbanita i màgic.

Una monstruosa urbs com Tòquio pot albergar ànimes bessones. Un capvespre entre les primeres llums de la gran ciutat pot ser l'excusa per entrellaçar existències amb el fil de la peremptorietat de la vida, de l'enyorança i de l'esperança final entre un ocàs comú de malenconia.

Banana Yosimoto ens obre les portes a l'espiritualitat japonesa de la quotidianitat. Ens presenta un conjunt de relats amb els quals llançar cap a la idiosincràsia japonesa a la seva parcel·la més íntima.

I, tanmateix, el sentir de la vida acaba sent molt semblant aquí o allà, malgrat que el món construït al voltant pugui ser ben diferent. Els sis protagonistes que transiten pels seus corresponents sis relats, parteixen amb una suposada intenció de disseccionar grups socials nipons en una mena de personatges tipus per diferents franges.

Però el retrat final d'homes i dones, de joves i grans, serveix per esborrar tot etiquetatge previ. No hi ha intencionalitat ideològica o moral, es tracta de descobrir com som d'iguals quan explorem el nostre món circumdant, des del nostre interior.

L'única diferència són les experiències que ens han orientat cap a una o una altra forma d'actuar. Però l'humà despullat de tot, es compon idènticament tant de gran part d'aigua, com de similars emocions.

Deixem d'estimar de la mateixa manera els vint que als setanta, patim les pèrdues amb el mateix neguit, ens aixequem amb la mateixa necessitat cel·lular de sobreviure, ens perdem pel camí amb el mateix tancament. I tot, absolutament tot, acaba orientat a trobar la felicitat alguna vegada, per efímera que aquesta sigui. Yosimoto dibuixa cada personatge d'aquest Japó actual al seu particular escenari.

Desxifrem la tradició ancestral en alguns d'ells i vam descobrir el mateix procés de globalització en d'altres. I ens segueixen fascinant les diferències. Però el realment fascinant és adonar-nos d'aquest sentir comú que ens governa a tots, des de la terra el sol naixent fins a l'altre costat de l'món.

Cuina

Yoshimoto va aconseguir un gran reconeixement ja amb aquesta, la seva primera obra. Probablement fos cosa de la irrupció del surrealista plantejament, de la metàfora existencial que suposava que una jove decidís passar la resta de la seva vida a la cuina de casa seva, oculta del món després de quedar-se sola al planeta.

En el seu esdevenir kafkià, Mikage s'obre finalment a Yuichi i decideix que ell és una altra ànima extraviada com ell, i acaba decidint anar a casa a viure, juntament amb la mare de Yuichi, qui realment només suplanta la identitat materna per tal de mantenir la insostenible realitat de l'abandonament i la soledat.

Entre els tres personatges es crea un espai d'estranyament però que, compartit entre ells acaba sent fins i tot més fiable i cert que tota la resta que pugui haver fora.

Només que les coses belles, les extravagàncies, les rareses només poden mantenir la seva bellesa en la mesura que no interaccionen amb el gris de l'món on ja no es creu en res per poder sobreviure.

el llac

No hi ha dubte que la mort d'un ésser estimat suposa una reescriptura de la vida pròpia. Banana Yoshimoto escriu sobre aquesta idea en molts dels seus llibres. Però probablement sigui en aquesta novel·la on major to tràgic adquireix la idea.

Perquè en la història es planteja un estrany ball entre la mort i l'amor, com un tango entre amants que per moments es asfixien de desig i que posteriorment es repudien en els seus dies més tempestuosos.

El romanç entre els protagonistes d'aquesta història es fa de dia com una cosa fràgil, no es lliuren al físic fins ben avançat el seu amor, potser siguin l'un per l'altre la seva mutu llibre sobre el qual escriure la nova vida després de la mort ....