La obra de Antonio Orejudo és, en molts moments, un d'aquests conjunts generacionals que acaba per transformar-se en un necessari revisionisme crític de l'última part de el segle XX. Una literatura amb pòsit de sinceritat descarnada a través de les pròpies incursions l'autor en les seves ficcions plantejades (qual Enric Vila-Matas), En aquest fascinant joc entre realitat i ficció que descriu en el cas d'Antonio Orejudo, de la manera més compromesa, fet que suposa entregar-se a l'ofici d'escriptor.
Una barreja sempre suggerent que no acaba amb aquestes freqüents incursions de l'autor en la seva pròpia escenografia. Orejudo també aborda ficcions històriques ubicades en diferents èpoques.
Encara que fet i fet la intenció sobrepassa l'escenari per trobar-nos amb aquest argument controvertit sobre el qual explorar línies argumentals noves, transgressores, còmiques, surrealistes…
Tot una ostentació de creativitat sota un domini aclaparador de l'llenguatge en qualsevol dels seus vessants, des del merament descriptiu fins a la transcendència dels diàlegs o la irrupció d'una acció que acaba per plantejar els girs més inesperats en un entorn canviant a el ritme d'una batuta de fascinant tempo narratiu.
Top 3 llibres recomanats d'Antonio Orejudo
Els cinc i jo
El protagonista d'aquesta novel·la, Toni, Va ser un lector voraç d'aquelles sèries de llibres de "Els cinc". Entre la innocència i la revolució que era (i segueix sent) llegir en aquells anys de sortida de la infància, la lectura de qualsevol llibre es converteix sempre en una marca, un senyal de punt de llibre feta en les nostres pròpies vides.
Quan recuperes un llibre dels cinc sembla com si el punt de llibre de la teva vida seguís allà, al tacte de les seves portades plenes d'acció i aventures.
Com el propi autor indica, una lectura juvenil es redescobreix sota un prisma ben diferent a la maduresa, quedant a l'descobert matisos no detectats en el seu moment, aspectes no sempre afortunats. Però l'important és aquest enllaç amb un altre temps, el que al seu torn enllaça amb un altre prisma de la vida.
En un personatge ja crescut, que revisita aquests moments de l'adolescència amb l'exactitud pròpia d'un autor que ha travessat l'esplendor dels llibres de "Els cinc", s'endevina aquest punt autobiogràfic, una ànsia pròpia per recuperar tantes i tantes sensacions.
En primer lloc, Toni voldria recuperar la inspiració. I amb ella la motivació per escriure les seves novel·les pendents i per ensenyar als seus alumnes, convençut en tot moment del que transmet.
El problema per Toni és que totes aquestes lectures de Els cinc van compassar uns temps de transició espanyola que prometien brindar a ell i als seus companys de generació oportunitats que o bé no van arribar o bé ho van fer tard, quan gairebé tot estava perdut.
No es tracta de nostàlgia ni de malenconia, es tracta que, potser el que volien arribar a ser tota aquella generació lectora de Els cinc, realment era no ser grans. Per aquest motiu Toni torni a buscar el seu lloc en la ficció, tot i que la seva realitat pugui quedar mig morta.
Avantatges de viatjar en tren
La més surrealista de les històries d'Orejudo i, no obstant, la que més despulla els seus personatges cap a una deriva filosòfica i psicològica des d'aquesta transgressió que esquitxa, incòmoda i que finalment enfronta misèries pròpies de la condició humana.
Tot des d'un simple seient de tren compartit amb el personatge més oportú (o inoportú), per les circumstàncies d'una protagonista captivadora com Helga Pato que atén, entre estupefacta i fascinada, el relat d'un psiquiatre que s'ofereix a exposar-li la seva documentació sobre la bogeria des del prisma de molts dels seus pacients i l'ús que fan aquests de el llenguatge per explicar històries.
Com diria aquell, el paper ho aguanta tot. I cadascuna de les psicopaties dels pacients d'Ángel Sanagustín serveixen a una causa narrativa tan lúcida com aterridora sobre quant de prop està la raó amb l'obsessió i fins amb la paranoia que acaben materialitzant-se en tantes malalties mentals fetes literatura esmicolada de l'món narrat per aquests bojos pacients de Sanagustín.
Una lectura tan pertorbadora com encertadament narrada amb un domini de les delirants exposicions que fa córrer la trama amb un suggerent ganxo irrenunciable un cop iniciada la lectura.
Fabuloses narracions per històries
De vegades sembla, com si el que havia explicat aquest autor es tractés d'una crònica paral·lela, una intenció de replantejar allò acceptat històricament o acadèmicament al voltant de mil i un aspectes del nostre suport cultural. I aquesta vegada li toca a la literatura.
Potser aquesta interpretació sigui cosa meva, però m'agrada molt aquesta idea de reescriure-tot o de plantejar alternatives sobre com van poder ser realment les coses.
Aquesta novel·la sobre tres amics en un Madrid castís d'inicis del segle XX que la història ens explica com a bressol de la generació del 27 i que aquesta novel·la ens esbudella d'una manera molt més intensa. Santos, Patricio i Martiniano, entre bohemis, literaris i golfs, són tres nois d'inquietuds ben diferents que s'ocupen de sobreviure i fantasiejar sobre glòries literàries de més o menys angúnia. El seu estrambòtic, esperpèntic i quixotesc esdevenir apunta als fonaments del que després la Història va tractar com li va venir de gust.
