La literatura actual espanyola sempre mantindrà un deute amb Anna MarÃa Matute. Escriptora precoç, va ser capaç d'escriure grans obres amb 17 anys (novel·les que, un cop retocades van acabar sent best-sellers o enfilant-se a dalt de tot de l' premi Planeta allà per 1954, Quan la dona encara llastrava gran part d'aquest passat patriarcal). Resulta tan extraordinari que el germen d'una novel·la Premi Planeta creixés a les mans d'una autora prà cticament adolescent ...
És impactant que una escriptora amb aquest innegable do per a la narrativa, es reconduÃs de vegades cap a la literatura infantil i juvenil. Sens dubte, compromÃs amb la passió lectora com a formadora d'homes i dones més crÃtics i empà tics. I també una forma de revalidar gèneres considerats com a menors i que ella va treballar amb veritable interès per a aquest fi formador.
Però, davant el que pot sonar a carrera fulgurant i vida d'èxit, Ana MarÃa Matute no es va lliurar de l'menyspreu per la seva condició de dona, i no sempre el seu talent i la seva capacitat li obria totes les portes, com si hagués passat amb autors masculins .
A més en el personal, Anna MarÃa Matute també va tenir les seves èpoques de llums i ombres, marcades per algunes trà giques circumstà ncies emocionals. Potser si o potser no, la creativitat també s'alimenta de dimonis personals. La qüestió és que en la desaforada capacitat creativa d'Ana MarÃa Matute hi ha molt i bo on triar.
Top 3 novel·les recomanades d'Ana MarÃa Matute
petit teatre
Sembla inconcebible que aquesta novel·la fos perfilada a les 17 primaveres de l'autora. Tan sols per això ja caldria enfilar aquest llibre als primers llocs de qualsevol escriptor, però és que a més la història és bona.
El món vist amb la vehemència, el desencant, la frustració i un deix d'esperança propi de qualsevol adolescent de qualsevol època. Premi Planeta 1954. Resum: Teatre de titelles: humils ninots moguts per la destresa d'un ancià bondadós ...
Però éssers humans també, éssers humans que bateguen i bullen a la ciutat, deixant a l'descobert les seves pròpies misèries, les seves inclinacions, les seves maldestres sentiments, les seves mesquineses, els seus odis, les seves reaccions ...
Al voltant d'un adolescent desemparat, agÃtanse les passions de éssers les roïndats - fantotxades, hipocresia, ambició, crueltat, somnis enganyosos - adquireixen, al llarg de la narració i per l'assolida delimitació dels personatges, carà cters de sÃmbols, encara que sense perdre en cap moment la seva condició humana.
Un hà lit poètic, com correspon a la fina sensibilitat de l'autora, anima totes les pà gines d'aquesta interessant novel·la, guardonada amb el Premi Planeta 1954.
Oblidat Rei Gudú
El que és fabulós, aparcat de vegades com a propi de la infà ncia. I no obstant res millor que la personalització cap a la metà fora o la hipèrbole que de manera més precisa ens defineix. La qüestió és que lectures com aquesta ens treuen del prisma habitual, del melicisme i l'etnocentrisme amb què actuem irremissiblement.
De la mateixa manera que Sant Exupèry va fer habitar el seu petit prÃncep en tot cor, Ana MarÃa Matute ens fa mudar de pell entre personatges carregats d'ensenyament sobre el patir humà i els seus contraforts cap a aquest afrontar la vida com una aventura perquè no queda altra que assumir això, que la mort és part , que la pèrdua és innegable. Abordar-ho tot és aquesta conquesta de territoris ignots, entre la mà gia i els seus vericuets, a cada disjuntiva del nostre camÃ.
Plena de rondalles i fantasies, narra el naixement i l'expansió del Regne de Olar, amb una trama plena de personatges, aventures i un paisatge simbòlic: el misteriós Nord, la inhòspita estepa de l'Est i el ric i exuberant Sud, que limiten l'expansió del Regne de Olar, a la destinació participen l'astúcia d'una nena meridional, la mà gia d'un vell bruixot i les regles de joc d'una criatura de l'subsòl. Teixida de realitat i llegenda, de passat i present, Oblidat Rei Gudú constitueix també una gran metà fora de l'à nima humana i la seva història, encoratjada pels desitjos i les inquietuds que desvetllen a l'ésser humà des de fa segles.
primera memòria
No hi ha transició més crua que la de la infà ncia a l'edat adulta. Deixar de ser nen pot semblar una intenció marcada en tot adolescent, però ..., i si realment el que passa en aquesta edat «adolescent» és un acte de rebel·lió, un manifest en contra del que toca abandonar per passar a ser ...
Si l'escenari és a més una postguerra on el present i el futur semblen un mateix mur, es pot entendre fà cilment que la infà ncia encara brilli més com aquest paradÃs de l'haver d'exiliar forçosament ... Resum: Els protagonistes de primera memòria -Matia, Borja i Manuel- no volen deixar de ser nens. Són adolescents a la vora de l'abisme de l'edat adulta, amb por a treure el cap però conscients que no tenen alternativa, que no els queda més remei que fer-ho. Se'ls va acabar el temps.
I el poc que els quedava el consumeix una guerra que acaba d'esclatar i que s'allarga, en la llunyania, i ho enfosqueix tot. «Qui no hagi estat, des dels nou als catorze anys, atret i portat d'un lloc a un altre, d'unes a altres mans, com un objecte, no podrà entendre el meu desamor i rebel·lia d'aquell temps» diu una Matia adulta, recordant a la Matia d'aleshores, una nena de genolls pelats, plena de rà bia, desterrada per l'abandonament patern en una illa el nom mai es pronuncia.
En aquell llarg estiu de l'trenta-sis, i sota la mirada vigilant de la seva à via, ella i el seu cosà Borja, un noi de quinze anys astut i carismà tic, desgranen una rutina estival feta de mandroses lliçons de llatÃ, cigarrets fumats d'amagat i escapades amb barca a les cales recòndites de l'illa.
Els seus petits secrets i maldats, el indici de la complexitat de l'món de la gent gran tenen en Manuel, el fill gran d'una famÃlia marginada per tots cap al qual Matia sent una inclinació que no aconsegueix definir, una caixa de ressonà ncia que fa trossos la frà gil aliança de conveniència dels dos primers.
Amb primera memòria comença la trilogia Els mercaders, Concebuda fa ja anys en tres volums. El segon es titula, segons un vers de Salvatore Quasimodo, Els soldats ploren de nit, i el tercer, El parany.
