Els 3 millors llibres d'Antonio Lobo Antunes

El Portugal literari també sembla deixar-se amarar per aquesta melancolia que assalta les costes lusitanes per escampar-se terra endins des de l'Atlàntic més boirós. I el resultat és un híbrid entre el màgic i el existencialista. Com portat de fons abissals on tot té cabuda, des del albirament de peixos mai descoberts fins a la sensació d'arribar a profunditats asfixiants.

Així entenem millor a Saramago o Persona i així també podem gaudir en major mesura de l'prolífic Antonio Lobo Antunes, Psiquiatre per a més senyes, amb el que podem deduir la inabastable capacitat per disseccionar la psique humana, amb coneixement de causa i documentació a l'respecte.

El resultat, al voltant de 30 novel·les i moltes més obres de no-ficció que inclouen assajos i recopilacions d'articles, fa d'aquest escriptor portuguès un dels més interessants narradors a sud dels Pirineus.

Top 3 novel·les recomanades d'Antonio Lobo Antunes

Memòria d'elefant

A la primera es descobreix a el gran escriptor, a l'autor que desparramaría tota la seva creativitat en milers de pàgines posteriors. Una novel·la que precisament fa gala de la memòria com a culpable de la recança i la malenconia.

Com més anys passen més apila la nostra memòria d'elefant, obstinada més en els deutes que en el bagatge del que vivido.El protagonista, un psiquiatre resident a Lisboa la veritable vocació és l'escriptura, compte, a través d'una veu exuberant, facetes i capítols de la seva vida, posant l'accent en els aspectes més íntims i compromesos.

Al llarg d'un dia i una nit l'heroi i narrador d'aquesta història posa de manifest la voluntat d'escoltar-se a si mateix, i d'aquesta manera trobar definitivament una identitat perduda temps enrere.Memòria d'elefant anuncia l'arribada d'un autor que destaca per l'originalitat en la seva forma d'explicar, i el que és encara més destacable: un escriptor que provoca en el lector una forma insòlita de llegir.

Manual d'inquisidors

Una de les coses bones de la geografia portuguesa és la seva orientació gairebé completament lliurada a l'oceà. I sempre s'ha dit que els grans oceans no tenen memòria Així que Portugal, a l'contrari que Espanya ha pogut oblidar al seu dictador Salazar com si fos cosa de que les seves cendres se les hagués empassat l'immens mar.

Així que partim en aquest llibre d'una dictadura concreta, la de professor Salazar, tota la resta és mera coincidència ja que els patrons d'aquest manual s'estenen per tot lloc i ocasión.A través de les despulles de la memòria d'una caterva impagable de personatges -amants, col·legues, empresaris corruptes, el metge de la policia política, vells militars descontentos-, que es relacionen amb un ministre de l'dictador, una prosa magistral -i extraordinàriament musical- va omplint a l'lector d'una indignació profunda que el farà reflexionar sobre el poder, sobre el poder de l'Estat, sobre els estats de el poder.

«Jo voldria que els meus llibres recreessin la vida tal com és, que renovessin l'art de la novel·la, que fossin miralls en els quals es reflectiran les nostres grans misèries i les nostres petites grandeses ...»

L'ordre natural de les coses

El més probable és que no n'hi hagi. A l'ordre natural de les coses, em refereixo. I la millor manera d'assumir-és endinsar-se en una novel·la com aquesta feta suma d'impressions subjectives per comprorender que l'ordre natural és només una impressió de la nostra evolució com a espècie.

I tota evolució té la seva crisi, de tant en tant, en qualsevol lloc, quan es descobreix que no hi ha perquè estar d'acord. Ni tan sols en essències com l'amor o la mort. Perquè ni tan a prop estaves d'un quan cegament el confiaves, ni tan lluny de l'altra quan el temps passa sense els seus noticias.Diez veus monologuen des de la solitud i el dolor, des de la desesperació i la por, des de la malaltia i la bogeria. Deu persones enfrontades amb la mort.

Perquè de la mort tracta aquesta novel·la que corprèn des de la primera pàgina, amb un llenguatge que el seu autor converteix en un escalpel amb el que s'introdueix en l'ànima humana fins a límits difícilment imaginables, barrejant temps, intercalant la història del seu país amb les de seus personatges, en un remolí de records i fantasies que prenen cos en una prosa bellíssima, minuciosa i lenta unes vegades, vertiginosa i sarcàstica altres, articulada acuradament per arribar al seu equilibri entre la ruptura formal i l'aparent confusió.

Altres llibres recomanats d'Antonio Lobo Antunes

Fins que les pedres es tornin més lleugeres que l'aigua

Els assumptes inexplicables de l‟existència apunten a la metafísica oa la ciència ficció. Espais de la imaginació dansant amb la intel·ligència a la recerca de respostes inaccessibles. En aquesta ocasió a ritme d'aquest fado que llancen les seves qüestions al passat per buscar horitzons per al futur. I no, finalment no hi ha ciència ficció mentre les respostes més inversemblants ens amaren amb aroma a boira de l'Atlàntic i el que queda és una ullada preciosista de les llampades més mundanes.

Fins que les pedres es tornin més lleugeres que l'aigua és un llibre vertiginós, violent i, de moment, dur. Mestre de la prosa introspectiva, António Lobo Antunes teixeix en aquesta novel·la coral un tapís en què les emocions flueixen en una dansa hipnòtica, entre passat i present.

Als carrers empedrats de Lisboa, les veus de múltiples generacions ressonen en una punyent simfonia. A través dels ulls i els cors de personatges inoblidables, Lobo Antunes ens guia per les vides d'una família marcada per la violència i els secrets, els amors prohibits i els desitjos inconfessables.

Fins que les pedres es tornin més lleugeres que l'aigua és una novel·la que desafia les convencions literàries, i que convida el lector a explorar la naturalesa de la identitat, la pèrdua i les relacions personals. Lobo Antunes edifica una altra obra mestra que discorre com un riu malenconiós, arrossegant-nos al corrent mentre ens submergeix en una experiència de lectura que perdurarà molt després d'haver tornat la darrera pàgina. Una novel·la, en definitiva, on les paraules es converteixen en un mirall de les ànimes capturant l'essència mateixa de l'ésser humà.