En tot à mbit creatiu sempre podem trobar a aquests autors exploradors, genis especialment dotats que a més es lliuren a la causa d'innovar, de buscar, de plantejar nous espais i obrir camins creatius. el escriptor argentà Adolfo Bioy Casares va ser un d'aquells esperits tocats per la intel·ligència i les muses, tot això agitat amb la inquietud creativa per presentar finalment un còctel de multitud d'aromes literaris.
Quan algú com Bioy Casares tira de recursos tan variats com la paròdia, el gènere policÃac, l'humor, la fantasia o la ciència ficció tancats gairebé sempre al voltant d'un existencialisme que acaba resultant tragicòmic, certament no queda una altra que rendir-se a aquest domini de tan diversos estils per a major glòria de la literatura d'el segle XX.
Perquè fins i tot en el fantà stic o en allò paròdic, sempre sorgeix un reflex real, una intenció transformadora que grà cies a l'estranyament convida a replantejar-se tot ideari general o qualsevol aspecte assumit amb normalitat sobre allò social, allò polÃtic i clar està que allò existencial.
El seu conegut binomi amb Borges va acabar per donar a llum un conjunt d'obres a quatre mans que van enlluernar en aquesta comunió entre literatura instintiva i exploradora amb la simbòlica i intel·lectual de l'altre geni argentÃ. Contes extraordinaris, com van arribar a titular una de les seves col·laboracions, que es capbussaven en el fantà stic com si fos una mena de realisme mà gic dotat de major llibertat, de menys restriccions fonamentals.
En resum, un escriptor que per si sol ocupa un gran espai de la literatura en espanyol de segle XX.
Top 3 llibres recomanats d'Adolfo Bioy Casares
El somni dels herois
La fantasia, tocada per un autor com va ser Adolfo Bioy Casares, un tipus tendent a la terra, existencialista, profund en la seva forma de narrar les seves diferents novel·les policÃaques o fins i tot de ciència ficció, acaba dotant a aquesta obra literà ria concreta d'una singular naturalesa a mig camà entre l'estranyament i la malenconia.
Entre els baixos barris de Buenos Aires, cap al 1927, els dies del carnaval són una festivitat a la qual s'entreguen Emilio Gauna i els seus amics, uns joves que, a falta de poder menjar-se el món, devoren la nit acompanyant-la d'alcohol.
La fantasia que circumda a aquesta novel·la sembla de vegades un deliri de tant excés alcohòlic, però alhora es converteix en un potent record arrelat en inquietant certesa. El que va acabar veient Emilio Gauna aquelles nits de festejos pagans el conduirà tres anys després a la seva recerca, repetint similars patrons, esperant que la mà gia respongui com un deixa vù del certament viscut.
Emilio sap que aquesta fantasia seva el pot conduir a altres opcions, altres vides, lluny de la gent que impedeix el seu enlairament d'aquest món. A l'altre costat de les oportunitats que esperen trobarà a Clara, lliurada per completa a ell. Tot viatge transcendent comporta els seus riscos.
Tota idea que la realitat pot ser transformada per la ficció pot acabar arrossegant d'aquest món real. Però Emilio està disposat a pagar el preu, encara que l'ideal només pugui ser a la fin una cortina de fum.
Encara és més, els riscos inherents a aquesta conquesta del fantà stic, com una oportunitat per refer la seva vida al seu gust, poden acabar amb ell abans fins i tot d'arribar a saber què pot haver de cert o no en aquests tipus de somnis que sembles fregar instants després de sortir d'un somni.
El perjuri de la neu
Un relat policÃac al voltant de l'assassinat de la jove LucÃa que es converteix en un paradoxal conte del mal. No és que es tracti precisament de l'obra més extensa de l'autor, però per les circumstà ncies particulars en què el vaig llegir, els rescato com una d'aquelles lectures que sintonitzen amb un moment especial.
El periodista i el poeta, dos tipus que es troben i la presència apunta a la culpabilitat d'un o altre. El poeta potser busqui en aquesta mort una mena de conclusió fatalista al seu més fosc poeta, aquell que li atorga la possibilitat de convertir-se en creador i alhora jutge de vida. El periodista que camina darrere seu, sospitant que després d'ell pot trobar la notÃcia del dia, el succés fosc.
El que es desencadena desitgi la trobada dels dos personatges apunta tota una societat a escala reflectida a la Patagònia. La LucÃa és la filla d'un potentat i la seva mort suposa un abans i un després per a la vida en aquell entorn singular. La composició desfragmentada del relat li confereix un aire que apunta a allò estrany, a allò fantà stic, fins i tot…
Dormir a el sol
Una brillant composició que en si mateixa és una novel·la brillant que s'endinsa en el romà ntic amb tocs d'humor, en el fantà stic amb un deix existencial, en l'humà passat pel sedàs d'una imaginació capaç d'abordar les emocions com a fonaments netament transformadors de aquesta subjectivitat que és la vida.
Un rellotger enamorat, però embrancat en les rutines, una metà fora del temps que ens condueix a tots, inexorablement a la tasca de recompondre el nostre temps. La vida com una suma de somnis que aguaiten, que conviden a estimar, però que també condueixen als racons més estranys de l'existència.
Un humor fi que ens enfronta a la bogeria i la lucidesa extrema i que, en un entorn de calma chicha narrativa, s'endevina com a prolegòmen per a un final inesperat, desconcertant i literà riament extasiant.
2 comentaris a «Els 3 millors llibres d'Adolfo Bioy Casares»