Els falciots volen sense descans durant mesos. No s'aturen per res perquè són capaços de complir amb totes les seves exigències vitals en constant vol. La qual cosa constata d'alguna forma el que la meravellosa sensació de plenitud de el vol pot suposar per a un ésser viu.
Aramburu potser prengui als falciots com a metàfora de la vida inquieta, de l'amor sense pàtria, de la noció de l'existència des d'una posició privilegiada a aquesta altura en la qual tot es veu d'una altra manera, sense que res destorbi a la completa visualització del que que portem i el que ens queda.
En una novel·la tan interessant com oportuna, Aramburu deixa anar amarres amb el seu supervendes Pàtria i tan sols deixa una mica la maroma sense replegar perquè els que es van acostar a la seva literatura per la seva vessant sociològica encara trobi recés en aquesta imatge de l'Espanya en ebullició. Encara que en aquesta ocasió la història va més de dins cap a fora, des de la mimetizació completa amb el protagonista fins a aquesta capacitat màgica de mostrar la realitat des de la visió d'un altre.
Toni, un professor d'institut enfadat amb el món, decideix posar fi a la seva vida. Meticulós i serè, té triada la data: aquí a un any. Fins llavors cada nit redactarà, al pis que comparteix amb la seva gossa Pepa i una biblioteca de la qual es va desprenent, una crònica personal, dura i descreguda, però no menys tendra i humorística.
Amb ella espera descobrir les raons de la seva radical decisió, desvetllar fins a l'última partícula de la seva intimitat, comptar el seu passat i els molts assumptes quotidians d'una Espanya políticament convulsa. Apareixeran, disseccionats amb implacable bisturí, els seus pares, un germà a qui no suporta, la seva exdona Amalia, de la qual no aconsegueix desconnectar, i el seu problemàtic fill Nikita; però també el seu càustic amic Patachula. I una inesperada Àgueda. I en la successió d'episodis amorosos i familiars d'aquesta addictiva constel·lació humana, Toni, home desorientat entestat a fer recompte de les seves ruïnes, insufla, paradoxalment, una inoblidable lliçó de vida.
