Els 3 millors llibres de Nino Haratischwili

Hi ha autors supervendes que no es queden a gust si no s'omplen amb diversos centenars de pàgines seus voluminosos llibres. Sembla ser que un paginat extens dota de més prestigi a la literatura comercial. O al menys aquesta és la idea que ressona en el complex de l'escriptor de torn ...

Una altra cosa ben diferent és el cas de Nino Haratischwili. Perquè aquesta escriptora naturalitzada ja alemanya (encara que de profundes arrels georgianes) sintetitza primorosament en els seus llibres que, paradoxalment, compten com a mínim amb 600 pàgines. I si durant una trama tan extensa acabes interpretant una ímproba tasca de síntesi, sens dubte és perquè tot el que queda és vida, essència, descripcions precises, trama pura i dura sense artificis des de la fondària espiritual i psicològica dels seus personatges. Això sí, amb alguna recreació retòrica que bé pot permetre una escriptora de tan extensa formulació argumental.

Del que es tracta és de gaudir. I d'aprendre i d'empatitzar. Novel·lar és oferir aquest elixir per a l'enteniment que molts ja tenim com a rutina en l'avantsala dels somnis. Un gran llibre que t'acompanyi durant diverses nits acaba sent un company de viatge, un amant entre els teus llençols. Nino sap donar-nos aquests petits plaers amb què acabar en gran cada dia.

Top 3 novel·les recomanades de Nino Haratischwili

La vuitena vida

«Màgica com Cent anys de solitud, Intensa com La casa dels esperits, Monumental com Ana Karenina»Una novel·la que sigui capaç de compendiar aspectes de Gabriel García Márquez de Isabel Allende i de Tolstoi, Apunta a l'universal de les lletres. I la veritat és que per arribar a aquesta excel·lència la novel·la ja part de més de mil pàgines. És clar que no pot ser fàcil sintetitzar en una sola novel·la tanta referència inspiracional de primer ordre. La qüestió és dilucidar si la grandiloqüent presentació es correspon finalment amb l'obra d'aquesta jove escriptora alemanya ...

Res millor que fer un sincer exercici d'introspecció per pretendre narrar una història amb pòsit. Els orígens georgians de la pròpia autora serveixen per ubicar una mena de fil temporal remot on tot pot quedar justificat, encara un segle després. Entre la càrrega genètica, la culpa i la transmissió de cachos d'ànima d'una generació a una altra trobem el suport narratiu. Perquè majorment estem compostos per aigua en l'orgànic i per passat en tota la resta. Així que quan trobem una novel·la que ens explica els motius per a l'ésser d'una persona, vam acabar entroncant amb els nostres propis motius.

I potser per això sigui comparada aquesta novel·la amb algunes altres de la història de la literatura més universal pel que fa a les diferents manifestacions de l'realisme, des del més enganxat a la terra fins al més màgic associat perdurablement a Gabo.

Vam viatjar des de Geòrgia el 1917, abans de ser devorada per la Unió Soviètica. Aquí coneixem a Stasia, una dona de somnis trencats i amors trencats per la revolució que acabaria a la República. I passem després a l'any 2006 per conèixer a Niça, descendent d'aquella Stasia somiadora i enfrontada al seu destí. El interins entre les vides de Stasia i Niça es va endevinant com un escenari replet de apassionants intrahistorias, de misteris i culpes.

Sempre hi ha un detonant que acaba per enllaçar els assumptes pendents d'una família. Perquè resulta fonamental construir la història personal per poder avançar sense llasts. Aquest detonant acaba sent la neboda de Niça, una noia rebel anomenada Brilka que decideix escapar de la seva asfixiant vida per perdre en qualsevol altre lloc d'aquesta Europa que li sona a modernitat, oportunitats i canvi de vida.

Gràcies a aquesta recerca de Brilka que implica completa a Niça ens endinsem en aquesta recomposició vital a l'ombra dels espírtus de l'ahir. Una tragicomèdia que certament aporta aquest lluentor encegadora de l'realisme més clàssic rus amb l'emotivitat d'altres perspectives literàries amarades de realitat només que banyades a les costes d'altres latituds literàries.

La vuitena vida

La gata i el general

L'arribada de la escriptora Nino de cognom impronunciable va suposar aquest inusual cicló popular per a un gènere amb gran part de ficció històrica però carregada de suficienes connotacions sociològiques i geopolítiques com per espantar lectors de supervendes. La vuitena vida va ser un acte de conciliació entre la literatura suposadament transcendent per qualitat i missatge i els bestsellers, tan vilipendiats com secretament anhelats per qualsevol escriptor.

L'equilibri per arribar a tothom no va poder fer-se sinó des de l'extensió de l'obra. Res es pot sintetitzar sense deixar-se en el tinter parts substancials perquè uns lectors o altres acabin gaudint d'una trama tan rotunda.

I ara Nino torna amb una altra gran novel·la que abunda en la seva fórmula màgica sobre destins en paral·lel de països i famílies, dels grans moviments geopolítics i els petits avenços cap a la supervivència. El màgic contrast de què Nino ha fet el seu particular escenari carregat de culpes, malenconia, desamors, passions, secrets i tota una mena de sensacions sostenies com un inoblidable tornada d'una gran composició.

Txetxènia, 1995: Nura somia amb fugir del seu poble, on els clans marquen la llei i la guerra amenaça amb aixafar tots els seus somnis de llibertat, que per a ella es concentren en la seva possessió més preuada, un cub de Rubik. Mentrestant, a Moscou, el jove rus Aleksandr Orlov abandona a l'amor de la seva vida per anar-se'n a al front.

Vint anys després, aquest jove idealista i lector s'ha convertit en un oligarca a què a Berlín coneixen com el General, i els records d'aquells anys de guerra el persegueixen. Emprèn llavors un viatge a la recerca de la Gata, una misteriosa jove actriu a la qual va veure per última vegada amb un cub de Rubik a la mà. La culpa, l'expiació i la redempció guien aquest viatge en el qual tots intenten trobar el seu lloc.

La llum perduda

Sense llum no hi ha res. Per això Déu va dir allò de Ego sum lux mundi. Tot depèn del primer raig que despunta a l'est. I encara que sembla que mai no pugui tornar a clarejar, la claredat acaba per imposar-se sempre. Només cal confiar que la foscor s'acabarà dissipant d'una manera o altra.

El segle XX arriba a la fi ia la Geòrgia soviètica els crits d'autodeterminació se senten cada cop més alt. El destí de quatre nenes radicalment diferents es veu unit pel pati que separa casa seva en un barri de Tbilisi. Juntes, Dina, Nene, Ira i Keto, la narradora, naveguen el final de la infància i el començament de la vida adulta, experimenten el seu primer gran amor i s'enfronten a la violència i la precarietat que esclaten amb la independència del país i la arribada d?una turbulenta democràcia que acabarà per obrir una bretxa ineludible entre les seves famílies.

Amb ressons d'Elena Ferrante, La luz perduda és una epopeia d'amistat i traïció en el context d'un país que comença a fer els primers passos, una revolució que arrasa amb la joventut i una lluita constant contra un futur de separació i dolor.

La llum perduda
Valorar post

2 comentaris a «Els 3 millors llibres de Nino Haratischwili»

  1. Excel·lent escriptora. És monumental el panorama que desenvolupa a la seva escriptura, sempre orientada, sempre precisa en arrodonir els personatges i sortejar situacions límit. Brilka és tota una saga i en veritat, el llibre sembla curt de tan intens. Llegint sobre Geòrgia, sento molt d'interès de conèixer els seus cels nets i la seva geografia.

    respondre

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.