El 1916, la regió francesa de l'Somme es va banyar de sang com un dels més cruents escenaris de la Primera Guerra Mundial. El 1971 la coneguda batalla es va cobrar les seves últimes víctimes. Una parella va saltar pels aires a l'trepitjar una granada d'aquest escenari. El passat es manifestava com un fantasma bèl·lic, com un eco sinistre que reverberava anys després.
El pitjor de tot és que la parella va deixar un fill, que als seus tres anys va caminar solitari sense un destí clar, en cap sentit.
Tot allò només va poder plasmar com un vague record, un vel oníric. Durant els anys següents en què Edvard es va criar al costat del seu avi Sverre, apenás va evocar aquesta lúgubre circumstància que va marcar el seu inici de vida. Però en algun moment el passat sempre acaba visitant-nos per bé o per mal, ens ofereix un cop d'ull ràpid en el mirall del que va ser, i de vegades ens deixa un reflex inesborrable de facto, i que crèiem que mai atresorem.
Edvard pateix aquest efecte reclam de l'passat i es veu empès a saber més, a conèixer més. O al menys a repassar el camí fet, aquell que et condueix capcot quan has perdut alguna cosa en qualsevol trajecte.
Tornar a Somme en última instància, Després d'un periple en recerca d'aquest passat evocador que ha despertat amb força, gairebé amb feresa reclamant l'sencera atenció d'Edvard, suposa un retrobament amb un escenari que encara té molt a dir-li i que aclarir-sobre el que és i el que va poder ser.
En el viatge d'Edvard també coneixem intrahistorias d'aquesta Europa tan òrfena com Edvard, un continent com una suma de germans entestats en la discòrdia durant tota la seva existència. Sens dubte un paral·lelisme magistral per retrocedir en la vida d'Edvard, en la veritat dels seus progenitors i en la crua realitat d'una Europa que en ocasions sembla haver esborrat també el seu passat, aquest de què aprendre i extreure necessàries ensenyaments.
Ja pots comprar la novel·la Els setze arbres de l'Somme, L'últim llibre de Lars Mytting, aquí:
La veritat és que m'ha semblat fantàstic. Una bona saga que no et canses de llegir.
A mi m'ha semblat molt curt. T'enganxa des del primer moment.
La sensació de brevetat sempre és millor que el típic: em van sobrar x pàgines. A major capacitat de síntesi, mantenint el pes i pòsit de la trama, millor que mejor¿no?