Hace falta tener madera de escritora para abordar una narrativa que priorice aspectos emocionales sin caer en la sensiblerÃa. Y Karmele Jaio gaudeix d'aquesta virtut per abordar la sensibilitat més empà tica de manera contundent, sense cap mena de fissura que trivialitzi o que faci grinyolar la narració.
Y para eso hace falta, además de la ya indicada madera de escritora, disponer del convencimiento, de la necesidad casi visceral de contar algo sin la peor de las censuras, las que uno mismo se impone. Escribir para narrar es dejarse alma, sudor y lágrimas; todo lo demás es un intento vacuo por transmitir algo, o una vanagloria pretenciosa por tener un libro escrito.
Com diria Bukowski en su curioso poema «Asà que quieres ser escritor», ponte a escribir solo si realmente algo te quema y te empuja a hacerlo. Lo demás es perder tu tiempo y seguramente hacérselo perder a los demás. De esa autenticidad es de la que hablo cuando me refiero a una Karmele Jaio que va encontrando esa motivación, ese motor esencial, en cada una de sus historias.
Top 3 novel·les recomanades de Karmele Jaio
Les mans de la meva mare
Hi ha una mica de memòria ancestral en el tacte. I potser perquè recorrem a aquest sentit en menys ocasions de les que haurÃem, quan ens centrem en aquesta suma de sensacions de calor o fred, de finor o aspror rebem podem rebre una sobrecà rrega d'informació. Sobretot sobre el pas del temps a les mans d'una mare…
La vida de Nerea penja un fil molt frà gil. L'últim cop l'encaixa a un hospital: la memòria de la seva mare ha quedat severament perjudicada i prà cticament no recorda res.
Nerea vive absorbida por un trabajo que ya no disfruta, lamenta no poder dedicarle a su hija el tiempo que merece y últimamente siente que su matrimonio palidece. Ahora además arrastra el peso de la culpa por no haber podido detectar a tiempo la crisis que sufre su madre y se ve acorralada por una historia turbulenta del pasado. El precario equilibrio que la sostenÃa se rompe.
Durant les llargues esperes a l'hospital adverteix que la mare s'aferra a un record que la desmemòria no ha pogut escombrar. Aixà descobrirà Nerea un episodi fonamental de la vida de la seva mare, alhora que es veu obligada a enfrontar-se al seu propi passat.
La casa del pare
Ismael està bloquejat. Fa dos anys que intenta escriure la seva propera novel·la, però no aconsegueix produir més que esborranys sense vida, i no arriba als terminis acordats amb el seu editor. Es qüestiona tot el que escriu, cosa que no li havia passat mai. La seva situació es complica el dia que la seva mare té un accident i Ismael es veu obligat a passar cada tarda amb el seu pare per tenir-ne cura. Aquestes hores el transportaran de cop a un moment que va quedar congelat a la seva infà ncia i que Ismael ha mantingut ocult fins ara entre els seus records.
Jasone és la primera lectora i correctora dels textos del marit. Des de fa anys viu dedicada a la famÃlia, i encara que ella també escrivia de jove, ho va deixar. En aquest darrer any s'ha quedat a les nits davant de l'ordinador, ja amagades ha començat a tornar a crear.
Cadascú jugarà amb el seu secret enmig d'una maror emocional en què els silencis, com gairebé sempre, parlaran més que les pròpies paraules. La casa del pare ens descobreix l'escriptora Karmele Jaio, en una novel·la que ens parla de les maneres de construir i transmetre la masculinitat i de l'enorme influència del gènere a la vida de dones i homes.
No sóc jo
La peor de las alienaciones es esa suerte de despersonalización a la que nos dejamos llevar con inercia del rebaño. El truco era presentar un espejismo como paisaje real de felicidad y autorrealización en lo material que cada uno tiene a su alcance. Y sÃ, en lo femenino el asunto aún adquiere tintes más esperpénticos. Porque la liberación parece un anuncio de cosméticos.
En aquest llibre gaudim d'un feminisme existencialista, d'una perspectiva de la dona despullada davant seu per dibuixar l'à nima al mirall, on cadascú, sigui dona o home, s'enjudicia, s'idealitza, es denigra o fins i tot es fa mal, barreja de patètic posat o d'intencionat soliloqui shakesperià .
Karmele Jaio, l'autora de La casa del pare, ens presenta al seu nou llibre catorze històries de dones. Totes pertanyen a una mateixa generació, tenen entre quaranta i cinquanta anys, i passen per un moment crÃtic a les seves vides.
Les descobrirem en aquesta estranyesa davant d'un cos que canvia, l'ansietat davant de l'envelliment evident, la nostà lgia del passat idealitzat i de la joventut, la rutina de les relacions conjugals, la urgència per aprofitar el temps que els queda, la sensació de no trobar el seu lloc… Aquelles petites fractures emocionals de gran transcendència a la vida quotidiana de qualsevol dona.
