Curiosament un dels pocs baluards del gènere negre a Suïssa, quan el que és policíac començava a desbordar-se cap a un altre tipus de trames de component més fosc allà per la mitjania del segle XX, va acabar sent un Dürrenmatt que tan aviat pintava com que escrivia guions de teatre o per a la ràdio. Tot i així li donava temps per enfocar la seva vessant novel·lística cap a aquest tipus d'històries que no tenien res a veure amb els seus altres exercicis creatius.
Aquest home orquestra va deixar un pòsit d'avantguarda per narrar les inquietants aventures i desventures de policies o investigadors a càrrec de desentranyar crims per tot arreu. I a la recerca de sorprendre en l'argumental, Dürrenmatt va trobar una curiosa simbiosi entre el policíac clàssic i el suspens.
Perquè a les seves trames abordava el plantejament habitual deductiu amb una introducció a la psique del criminal. Històries que suggerien però que també ens endinsaven en els motius per matar, en la fredor de l'assassí de torn o en la puixança de les passions capaces de tot…
Amb un protagonisme especial per al seu comissari Bärlach, tot el que passa a les novel·les d'aquest geni succeeix entre la improvisació del mal o l'alevosia més perversa…
Top 3 novel·les recomanades de Friedrich Dürrenmatt
la sospita
En certa manera el vessant dramatúrgic de Dürrenmatt també es desplega sobre novel·les com aquesta. Casualitats, atzar, destinació. La vida com un guió on les escenes se'ns vénen a sobre amb brillant efecte de tramoisme, fins que el teló acaba per caure, hi hagi o no aplaudiments en aquest pas per escena de tot habitant d'aquest món…
Després d'una delicada operació quirúrgica, que potser li allargarà una mica més la vida, el comissari Bärlach, al llit d'hospital, llegeix, curiosament i simbòlicament, un exemplar de la revista Life. Una fotografia publicada allà desperta al metge que acaba d'operar-li la sospita que el tristament cèlebre doctor Nehle, que practicava operacions sense anestèsia al camp de concentració de Stutthof, podria ser l'actual director d'una clínica privada suïssa.
A partir d'aquell moment, Bärlach emprèn una investigació arriscada que el conduirà, a través d'una al·lucinant trajectòria poblada de monstres, a un desenllaç que ell no s'hauria pogut imaginar mai.
Justícia
Res més desconcertant que un assassí improvisat. Perquè al fons, no ho és. L'animadversió es rumia com una conseqüència amarga d'alguna cosa. En aquesta novel·la és tan rellevant el modus operandi com el motiu últim que pot portar a l'homicidi com a resposta davant d'una por o un odi anquilosat a l'ànima com un tumor.
Mentre acompanya l'aeroport a un ministre anglès, el conseller cantonal Isaak Kohler atura el cotxe oficial davant d'un restaurant, baixa, travessa la sala plena i, d'un xut, mata el professor Winter, un avorrit humanista. Després, Kohler no només no fuig, sinó que aquella nit va a un concert on finalment és detingut. Tot i que el condemnen a vint anys de presó, el maquiavèl·lic Kohler pretén demostrar que ell no és culpable.
El jutge i el seu botxí
El rol del jutge com a defensa última de la justícia. La possibilitat que la consciència pugui acabar sent presa de les temptacions. Ningú vigila els vigilants de la mateixa manera que els jutges poden creure que ningú els jutja…
Quan el tinent de policia Schmied apareix mort al seu cotxe, en una petita carretera de muntanya molt a prop de Berna, la investigació recau al comissari Hans Bärlach, que està a punt de jubilar-se i no passa precisament pel seu millor moment. Amb apatia (o potser serenitat?) i malhumor (potser a causa d'uns aguts dolors d'estómac que no presagien res de bo), però amb tenacitat, Bärlach comença a desentranyar el cas amb l'ajuda d'un altre agent. La veritat és que compten amb molt poques pistes. Aviat el jutge instructor, Lucius Lutz, vell conegut del comissari, ho apressa perquè capturi l'assassí.
