Els 3 millors llibres d'Elisa Victòria

Amb l'escriptora sevillana Elisa Victòria passa que sento més marcat aquest possible abisme de el salt d'una generació a la següent. Però no va la cosa pel de ressaltar les diferències per reivindicar la generació X o la Z o el pal que toqui. El dic més per una sana capacitat de sorpresa que m'agafa descol·locat i em desubica per bé. I això és el millor que poden aportar els que van prenent el relleu en aquest món, per confiar que pugui ser que alguna cosa vagi a millor en el caos general.

No és el mateix gaudir amb les novel·les de suspens de Joël Dicker, de la mateixa anyada de 1985 que l'autora de marres, que endinsar-se en la literatura com a avantguarda amb la saníssima intenció de comptar alguna cosa nova. O més aviat de contar les mateixes coses, que succeeixen en aquest món de manera cíclica, amb la enginyosa sensació que tot hagi mutat.

Per això, per poder aportar la noció de que alguna cosa nova passa cada dia; per convèncer-nos una mica més enllà de l'artifici de l'existència, Elisa recorre a l'exposició de la vida interior dels seus personatges. Una cosa així com un mostrari improvisat que ens convenç de l'exclusivitat de la vida, de la veritable diferència de cada individu com un fascinant espai a visitar i descobrir. Literatura sanadora davant el tedi. Narracions coloristes que ens empenyen a canviar de prisma.

Top 3 novel·les recomanades d'Elisa Victòria

Veudevella

Qui no es recorda de l'Manolito Gafotas de Elvira Lindo? No és que es tracti que cíclicament es posi de moda allò dels protagonistes infantils en novel·les per a tots els públics. És qüestió més aviat que tant al seu moment Elvira com Ara Elisa, amb la seva proximitat cacofònica en els noms, troben aquest nen que mimetitza amb tots nosaltres des de l'humor més encertat, la ingenuïtat i una visió del món.principitesca»Que xoca una i altra vegada contra el mur de la realitat més tossuda per despertar aquesta hilaritat que comporta també sintonies de lleuger desencant amb els lectors adults arrabassats per la nostàlgia.

Antany eren els tom Sawyer, Huckleberry finn u Oliver Twist. Aquí i ara és una noia anomenada Marina que ens conduirà per l'aventura de la vida vista des d'una infància que entronca amb la idea que tots som nens d'espelmes empeses pels vigorosos bufs el temps. Però nens a la fi i al el cap desitjosos de prendre en ocasions vents de cua per recol·locar a el timó en aquells vaixells ja fantasmes.

Té nou anys. El seu nom és Marina, però a l'escola l'anomenen Vozdevieja. Aquest estiu a Sevilla, el primer després de l'Expo del 92, és tan llarg i tan sec que ella no sap si plorar o riure. Si voleu que tot canviï o que tot segueixi igual. Perquè encara juga amb nines Chabel, però ja mira revistes per a adults.

Perquè la seva mare està malalta i ella ja s'imagina en un convent envoltada de orfes. Perquè tot el món, també el seu pare, insisteix a desaparèixer. Perquè la seva millor amiga és la seva àvia, qui li guisa, la pentina, es deixa tallar aquestes ungles com escorpins, li explica el seu amor per Felipe González, li diu tranquil, li ensenya nous tacs, li cus vestits de flors.

Després surt i aquests vestits li molesten tant com si fossin de vidre. I tot i així, Marina sempre té gana: de vida, i de filets arrebossats. Una veu única, tendra, lírica i divertidíssima. Una primera novel·la tan inoblidable com la primera vegada que et passa alguna cosa important.

l'Evangeli

Les vocacions podrien canviar el món si la proporció fos superior a molts altres impulsos de l'ànima humana que les superen per golejada. Les frustracions són aquestes vocacions capaces de treure el millor, també fins i tot del desencís i la desubicació. Perquè al final, per estrany que sembli, una vocació frustrada és un nou aliment d'una altra vocació naixent.

«Món maleït, porta'm a mi si vols que ja estic podrida de totes maneres, però no em facis mal a Alberto, a Alberto deixa-m'ho tranquil fent salts a casa vestit de gat, deixa-m'ho que faci dibuixos, que planti arbres, que ball, no li donis ensurts, no li donis una colla que li posi reptes cruels, que s'escapi, que no es faci gran com un cadàver dins d'un cos gran amb què sigui impossible tornar a comunicar-se, que no es quedin els seus ossets llançats al interior d'un ximple que munti un negoci vinculat amb el diable i es passi les jornades signant papers i parlant amb despotisme. No em podreixis a aquest nen, món fastigós, només et demano això, espanta'm a mi, enferma'm, tortura'm, tira'm a una rasa i que mai em trobin, fes-me mal a mi ia aquest nen que res ho torni dolent.»

Lali ha de fer pràctiques de magisteri, però oblida fer fora la instància. Quan descobreix que li han assignat una escola de monges ja és massa tard. Tot i això, haurà de superar la por i aprendre que també aquests nens necessiten el millor d'ella, que també l'amor s'esvaeix, que també els adults incompleixen les promeses expedides.

Porn & Pains

Tota intenció narrativa transgressora, des del mer fet de la joventut com a motor, encaixa perfectament en una literatura del breu que recull ànimes perdudes i pensaments intensos, sobretot el que suposa treure el cap a la maduresa com a horitzó. Porn & Pains és el títol del primer llibre d'Elisa Victoria. Ve farcit de pàgines blanques amb textos breus però també algunes grogues amb il·lustracions d'Elena López Macías.

Un llibre que té tant d'autobiografia com d'homenatge. No hi ha reivindicació a la vista, tampoc hi ha opinió, no hi ha taula de salvació, ni defenses glamurosamente intel·lectuals, només la mirada crua d'una adolescent contemplant l'artifici de l'sexe a la pantalla i sent deliciosament conscient.