En les novel·les de Luis Landero sempre trobem el més preclar brillantor de qualsevol personatge construït amb meticulositat, amb intenció d'arribar fins al fons del seu ésser. Cada nou llibre de Landero és una presentació en profunditat d'un protagonista que passa pel nostre divan per exposar-nos tot el que és. Històries de dins cap a fora, de les interioritats mai manifestades per les persones en la mascarada general i que serveixen per a aquesta empatia de les nostres excentricitats i bogeries, dels nostres somnis i desitjos, a la fi i al el cap tot això compartit com humans que som davant d' les diferències circumstàncies que se'ns presenten.
I en aquesta novel·la «Pluja fina» les circumstàncies de Gabriel ens condueixen al familiar, a aquest estrany espai canviant i referent de tota la nostra vida, a la cèl·lula de la societat moderna (com va descriure algun filòsof). Gabriel, Aurora, Sonia, Andrea, Horaci orbiten al voltant de la mare octogenària que tan sols voldria veure'ls junts. Però cadascú té els seus motius per al desencís, per a les sensacions de culpa, ressentiments i traïció.
Sens dubte, tot i l'inici tardà de la seva vocació literària, Landero apilava aquest cúmul de sensacions i perspectives que tot bon escriptor necessita per convertir-se en el narrador fet cronista, capaç de sintetitzar des de les diferències de la infància i l'edat adulta que acaba podent distanciar als que abans conformaven aquesta unitat indestructible.
Aurora és aquest ésser de llum, capaç d'empatitzar amb tots i, però, incapaç de trobar un lloc de trobada entre germans que tan sols esperen que salti qualsevol discrepància per recuperar velles picabaralles. Gabriel, que sempre va intentar portar la batuta, no cella en la seva obstinació de fer creu per recuperar l'essència d'una fraternitat plena d'escenaris de discòrdia que aniran reapareixent amb aquest primer degoteig des d'un cel cada vegada més negre.
Potser es tracti tan sols de forçar una trobada que porti a pensar a la mare que no tot va ser en va, que la família trencada pot obrir-se nous horitzons quan ella no hi sigui. Però cada germà té alguna cosa molt interessant que explicar-nos, com dic, mentre els escoltem qual psicoanalistes, tractant de compondre un puzle mínimament real des d'una suma de subjectivitats que desperten aquesta sensació que el enconament difícilment pot curar-se com una ferida neta. I llavors el retrobament acaba sent un nou ajust de comptes de final imprevisible.
Ja pots comprar la novel·la Pluja fina, el nou llibre de Luis Landero, aquí: