En el cas de Gonzalo Torrent Ballester ens trobem davant d'un dels últims grans cronistes literaris de la nostra història recent de segle XX, al costat de Miguel Delibes. Probablement el gust per narrar la intrahistòria d'Espanya va néixer amb Benito Pérez Galdós. La seva voluntat d'escriptor compromès en una narrativa gairebé periodística oferia una visió paral·lela i en ocasions alternativa del que ha passat oficialment, intenció que va calar tant en Delibes com a Torrent Ballester.
Així, arribem als nostres dies amb el referent d'aquests tres autors, per mi encarregats de narrar exhaustivament les vivències del poble, els esdeveniments passats des de la veritat última de la gent que transitava per un país en conflicte continu, però sempre governat per una fèrria moral des del religiós fins al polític.
Centrant-nos en Torrent Ballester, l'indicat nivell de compromís es descobreix en la seva extensa bibliografia que ronda els 50 llibres, una mica inferior als monstruosos Delibes i Galdós. De qualsevol manera la seva obra segueix mantenint aquesta noció de literatura enciclopèdica on trobar multitud de microcosmos, de intrahistorias, de veritats palmarias succeïdes en aquesta vella península ibèrica.
Si de cas, cal dir que Torrente Ballester, al meu parer, treu el cap més al personatge, a la psicologia, a la perspectiva vital dels seus protagonistes entossudits a revelar els seus èxits i els seus naufragis en els mons grisos de la guerra civil, o del període entreguerres, o dels anys trenta… Una forma intel·ligentíssima de relatar el que ha passat des de les impressions personals dels seus personatges. Potser una manifesta intenció per mostrar allò subjectiu de la seva proposta, evitant voluntats adoctrinants.
Top 3 novel·les recomanades de Gonzalo Torrent Ballester
Els goigs i les ombres
Un d'aquests títols inesborrables de l'imaginari popular. Si no va ser el llibre va ser la sèrie, però gairebé tots aquells que ocupem un temps important de les nostres vides en el segle XX sabem de què tracta l'assumpte ... Pueblanueva de Comte com qualsevol altre poble d'Espanya.
Un lloc apuntat a l'cantàbric i suspès en el temps, com aïllat de tot avanç cronològic, com espantadís davant el canvi i assumint el seu destí de treball i adoració de l'amo.
Però els vents de canvi sempre acaben bufant sobre qualsevol lloc, més encara en aquells anys 30 malastrucs. El vell imperi de poder dels Deza contra els puixants nous rics dels Salgado.
Un conflicte que el poble anhela perquè tot segueixi els seus camins consuetudinaris. Però fins i tot les ànimes de la gent, dels que antany ostentaven el poder poden caminar sotmeses a nous vents.
Pueblanueva passa llavors a ser un estrany carnaval on cadascú viu la seva mascarada entre les aparences i les passions, entre la cobdícia i l'esperança, entre l'odi i l'incontrolable amor ...
Crònica del rei esbalaït
Per ser tan esbalaït, la veritat és que els trenta fills bastards que se li imputen a Felip IV podrien suposar que mitja Espanya tingui sang blava a dia d'avui ...
La qüestió és que Torrent Ballester es va fixar en aquest rei per construir una novel·la d'humor sobre un període històric de l'Espanya barroca de el segle XVII que posava de manifest que la sornegueria és un tipus d'humor de patent hispànica.
Entre tants desfogues sexuals extramaritals amb dones que lluïen els seus cossos amb naturalitat i desimboltura, Felip IV va considerar que veure la seva dona nua no hauria de ser un assumpte tan esotèric. I així ho va fer veure a tot el món en la seua Cort.
I així va acabar arribant a tots els súbdits de l'vell regne. Els secrets perquè Felip IV aconsegueixi el seu anhel es converteixen en tota una odissea per la qual el lector és conduït entre la fascinació, la sorpresa, l'humor i el desconcert ...
Filomeno, al meu pesar
Corria l'any 1988 i aquesta novel·la es va convertir en el premi Planeta, adquirint per a mi el valor reconciliatorio entre la nova narrativa de finals de segle XX i la glòria dels grans cronistes com Torrent Ballester o els abans citats Delibes i Pérez Galdós.
En moltes ocasions es diu que el nom marca. Que els teus pares poden jugar amb el teu futur a l'posar-te el nom, és indubtable. I així passa amb Filomeno, qui busca la seva vida fora d'Espanya mentre es desenvolupa la Guerra Civil.
En tornar a Espanya és Europa sencera la que treu el cap a l'abisme i ell, un paio gris i insegur, sembla carregar a l'esquena amb la tragèdia que sempre va deixant enrere.
Les vivències de Filomè es relaten com els avatars personals d'un tipus singular extrapolats a qualsevol persona que va viure en ple segle XX, mentre el món semblava que es desangriaria del tot.
Entre la tristesa, les inseguretats i un cert deixi còmic, conèixer a Filomeno és travessar la història amb aquesta intenció de crònica de l'detall, de suma de vivències cap a la idea última de la desubicació de l'ésser humà davant d'un món canviant i sempre abocat al tràgic.
