Fa força dècades i incomptables estius el nen que vaig anar es quedava embadalit amb les estrelles. Passava l'estiu a Añón de Moncayo, un lloc on es podia observar la cúpula celeste a tota la seva magnificència. Nits d'agost en què la gent gran ens explicava el significat i la transcendència de cadascun d'aquells punts de llum que adornaven la nit. Actualment, per sort encara hi ha manera de gaudir de cels com aquells gràcies a iniciatives com la de elnocturnario.com, on l'acostament a les estrelles no podia ser més genuí, preciosista i detallat.
Anys després, quan això d'escriure relats i novel·les ocupava gran part del meu temps lliure, vaig escriure algun relat sobre les llàgrimes de Sant Llorenç (àlies cristià per a les Perseides). La cosa anava d'un mag que viatjava fins a l'Osca decimonònica a les festes del seu patró, el mateix Sant Llorenç. Fins allà arribava amb un dels trucs més fascinants del món, que només podria representar la nit del 15 d'agost per obra i gràcia de les juganeres Perseides. Algun dia potser ho pugi per aquí.
Això sense oblidar la meva posterior «bilogia» de «El sueño del santo»Al costat de«Esas estrellas que llueven» on l'estel·lar té un pes fonamental per desentranyar el misteri de la trama.
Sens dubte l'astronòmic dóna molt de joc a la ficció però és que l'astronomia supera sempre qualsevol fantasia. Perquè com a ciència s'alimenta de grans mites erigits des del primer ésser humà que va aixecar el cap cap amunt bocabadat per només suposar i deixar-se portar per la imaginació. Les albors d'aquesta ciència componen un mosaic fascinant esquitxat d'una brutal imatgeria pròpia.
Actualment podem gaudir de multitud de llibres que ens fan de guia per conèixer al detall la canviant cúpula celeste, segons l'estació i la nostra posició al planeta. Només és qüestió de tirar de cercador a Internet per trobar aquest exemplar que ho expliqui tot des d'una visió primigènia que ens pot retrotreure fins a Kepler, més enllà fins a Ptolemeu oa qualsevol altra de les cultures antigues que van oferir la seva visió de l'Univers.
Si partim d'un mínim i volem aprofundir en aquesta part de cosmos que actualment l'ésser humà és capaç de trobar suport i explicació, autors com Eduardo Battaner s'ocupen de divulgar el que és astrofísic per fer-nos menys gèlid aquest espai fosc carregat de màgics centelleigs.
Si volem gaudir del vessant mitològic que traça i fins i tot dibuixa figures que ocupen constel·lacions o conjunts d'estrelles podem gaudir de multitud de llibres que aprofundeixen en aquesta mitologia del firmament.
Si allò nostre és una particular fixació amb cossos celestes com la lluna, no pocs llibres ens presenten les dues cares del nostre satèl·lit. Perquè ja sabem que com a part de l'equilibri del nostre planeta també la lluna hi té molt a dir.
I així un acaba per aconseguir un telescopi per emprendre el viatge que l'ésser humà fa des de fa segles amb la mateixa visió del nen a la recerca, potser, de les respostes més preclares. Encara que és clar que ben documentat un sembla més el cicerone de l'espai exterior que no pas l'Ulisses perdut entre oceans desconeguts. Atrevir-se a conèixer sempre val la pena.