A Samuel beckett se le puede tildar de pesimista, de nihilista, de oscuro y simbólico, de cultivador del absurdo. Y, sin embargo, nada más vitalista que sobrevivir para contarlo. Nada más humano que intentar calmar los demonios internos y los miedos generales propios de guerras y postguerras. Para espíritus inquietos como el de Beckett una opción era experimentar con la literatura en busca de nuevos horizontes, puntos de fuga con los que salir de una realidad que hacía agua por todos lados, la Europa de mediados del siglo XX.
Escritor promiscuo en géneros narrativos, cultivó la poesía, la novela y la dramaturgia. Pero siempre con esa intención rupturista. En Beckett se intuye una especie de desencanto con la propia condición humana capaz de provocar los desastres de las guerras. Los cambios de registro y esa intención experimental, que en el caso de Becket acabó derivando en su reconocimiento como genio de las letras, se sustentan en gran manera en el desencanto, la desconfianza, el hartazgo, la búsqueda del cambio, la ridiculización de las formas, la irreverencia y la rebeldía…
Llegir a Becket suposa participar d'aquest atroç enfrontament de l'esperit creador amb la cruesa de la destrucció i la conseqüent misèria que s'apoderava de l'espiritual, del que moral i fins del físic.
Sí. El món d'aquell segle XX semblava involucionar (no sé si realment ha evolucionat en moltes ocasions). La decadència semblava apoderar-se de tot. Però l'art i en aquest cas la literatura de segle XX eren allà buscant el botó de reset de l'món.
Top 3 obres recomanades de Samuel Beckett
Tot esperant Godot
Llegir una obra de teatre té un punt especial. La preponderància de l'diàleg, amb les acotacions pròpies de la dramatització, et disposen absolutament nu intel·lectualment enfront dels personatges. No hi ha narrador omniscient, ni primera ni tercera persona ... tot és tu i uns personatges que parlen davant tu.
T'has d'encarregar de situar el decorat, d'imaginar els moviments de cada personatge sobre les taules. No hi ha dubte que la cosa té el seu encant.
En el cas de Tot esperant Godot, el pòsit existencialista de la narració et disposa en aquest mateix pla d'observació directa dels vagabunds Vladimir i Estragó i et fa participar de la seva espera fútil, absurda, a la vora d'un camí. Godot no arriba mai i et preguntes si no serà cosa de que els vagabunds mai van entendre el missatge per a la cita.
Altres personatges com Pozzo i Lucky aprofiten la inútil espera per anunciar l'arribada que mai es produirà. I a la fi pots entendre que tots som aquests vagabunds.
I que el destí ens manté confusos, si és que existeix i que realment, malgrat tot, viure és esperar alguna cosa que potser mai arribi ... Ironia, humor càustic i converses delirants que, però tots podem assaborir, amb el regust àcid de la veritat més certa.
Molloy
Com a inici de «La trilogia», el conjunt de novel·les més emblemàtiques de Beckett, la veritat és que la novel·la va desconcertar i encara desconcerta.
Su trama experimental se nutre del monólogo, con la normal asociación que tiene este recurso para la evocación, para el pensamiento aleatorio, para el desorden… pero también para la síntesis brillante, para el salto de barreras de las estructuras de pensamiento habituales que nos conducen a la lógica, al etiquetado y a los prejuicios.
Molloy es un vagabundo que nos conduce durante la primera parte de la novela. Jacques Moran es una especie de policía que anda tras la pista de Molloy. Los motivos que lo conducen tras los pasos de Molloy confunden al lector que pueda esperar un hilo claro. La confusión es precisamente el hilo, la trama, la composición que permite la deriva de difícil cronología.
Y lo fundamental es que terminas de leer si llegar a comprender el fundamento de Molloy y de Moran. Quizás la misma persona, quizás víctima y asesino en una historia contada al revés. Lo importante es el extraño ínterin en el que has profundizado en la piel de unos personajes cuyo fin no tienes porqué haber entendido.
el innombrable
Em salt la segona part de la trilogia per rescatar el seu apoteòsic final. Amb aquesta novel·la Beckett va tancar la seva aposta experimental més incisiva. El final d'una trilogia com aquesta només podia rematar com ho va fer Beckett.
Les frases finals apunten a un soliloqui més teatral, sobreactuat, el mateix que cadascú es pot plantejar en aquest món conforme va baixant el teló i l'oxigen va deixant d'arribar a on ha d'arribar, plantejant-així els dubtes més importants, els interrogants veritables ..., la llum.
La resta de la novel·la reprèn el monòleg previ que és el existir subjectiu, sota el prisma fatalista, cru i lúcid de Beckett. De nou obviem l'ordre i la trama, endevinem la cronologia perquè la necessitem per pensar a l'llegir, tota la resta forma part de l'experiment.
