Els 3 millors llibres de Pedro Juan Gutiérrez

Si a la literatura nord-americana trobem el corrosiu Charles Bukowski com a exponent més reconegut de l'realisme brut, també toca ressenyar que la rèplica de major intensitat en castellà la trobem en el cubà Pedro Juan Gutiérrez, I que al seu torn deriva en interessants casos com el de l'espanyol Tomàs Arranz.

La cruesa i el simplisme en les descripcions de el relat es posen a el servei de la causa última d'aquesta tendència nascuda al segle XX i que pretenia conformar la prosa més desangelada per traslladar les majors sensacions de desencís i nihilisme com a forma de lliurament a tomba oberta a la vida.

Llegir Pedro Juan Gutiérrez és lliurar-se a l'ésser humà com un animal el raciocini del qual es restringeix a l'olfacte de la realitat, al lliurament als instints, a les sensacions fisiològiques més completes, des del vessant neuronal fins a l'escatològic, passant per aquest gran motor essencial que és el sexe, aquesta peremptòria necessitat de descarregar la mica d'etern que ens uneix al món: l'orgasme.

Diguem que els escenaris típics cubans de Pere Joan Gutiérrez tenen una mica més d'encaix. Els autors nord-americans que van escriure aquest tipus de realisme brut, en el seu vessant més descarnada, sempre s'acabaven recolzant en la transgressió, en la sacsejada moral que suposava llegir els seus llibres.

Però Cuba és Cuba… I podria ser que l'assumpció de la fatalitat interioritzada als habitants d'una illa ocupats en el dia a dia, als girs al voltant del sol, al somni i al despertar sense despertador, als moviments de la inèrcia sota l'imperi del sexe com a guru de l'existència, acullen amb més naturalitat un ideari sobre el món simplista i alhora esglaiador.

Mai està de més posar-se a llegir a un d'aquests autors per a despullar-se de tanta superficialitat fins quedar-se amb el que sona a fonamental des de les pàgines: la fecundació de l'món.

Top 3 llibres recomanats de Pere Joan Gutiérrez

Trilogia bruta de l'Havana

El realisme brut sempre té un punt de declaració explícita d'intencions. Unes intencions que passen per enderrocar qualsevol indici de filosofia, idealisme social o polític al mateix temps que un lliurament a el derrotisme de la lucidesa que suposa descobrir que després del teló de l'existència no queda res, el teatre sempre és un saló pràcticament buit en el que només tu divises l'execrable dimensió de la teva obra.

No es tracta d'una defensa de l'pessimisme sinó d'un al·legat per la supervivència. Per res sucumbeix a l'fatalisme sinó que es bressola en les seves aigües. I en última instància suposa una filosofia fisiològica, la que ens aclareix que el millor és menjar quan es pot i follar si ens deixen.

Parlar de tot això en una Cuba submergida en el seu propi aïllament podria entendre com una crítica. Però analitzant a el protagonista no s'endevina una pretensió de el greuge comparatiu amb altres llocs, el món sencer és aquesta mateixa Cuba, l'univers és un lloc en què només follar val la pena.

I ... Què és el millor de Cuba i de l'món? Doncs les dones i el rom, per Pedro Juan tot es redueix a això, i la seva vida marginal seria la mateixa allà on ens ofereix el seu relat simple però carregat d'imatges o en el millor palau en què el seu seguici de miserables li rendís homenatge.

animal tropical

Per a mi aquesta novel·la aporta grans dosis de realisme brut absolut, aquell que et treu el cap amb feresa als límits de la maduresa amb la vellesa (en qualsevol dels sentits de «fer-se vell»).

Pere Joan, protagonista i una vegada més indubtable alter ego de l'autor, travessa i als 50 anys, una edat complicada per seguir albirant el món amb aquesta lleugeresa pacient de qui té tota la vida per davant.

En el fons, qualsevol personatge de realisme brut és un Dante exposat als mateixos cercles de l'infern sol que sense èpica, ni lírica ni possibilitat d'esmena.

I davant d'aquest panorama l'única sortida possible és el lliurament a l'hedonisme. Pere Joan és un tipus alliberat de tot que és capaç d'estimar i sobreviure, amb les ombres acechantes de l'existència en ocàs relatades per moments des de la sarcàstica contemplació, des de la indiferència o des del desassossec.

Perquè l'humà és contradicció i cap realisme més brut que això, la contradicció de viure, sobretot a partir de certes edats. Una novel·la lliurada a les pulsions sexuals en una illa on es pot estimar en tot moment i en qualsevol lloc. La misèria és el que té ...

El rei de l'Havana

Per si hi havia cap dubte. Pere Joan és el rei de l'Havana. És com quan t'imaginaves que eres el nuvi d'aquesta nena ja que ella no et feia ni puto cas.

És clar que, considerant a un jove Pere Joan que es mou pels carrers entre vells són i brillants vidres amb la seva joventut eterna per bandera, es pot entendre que no hi ha un altre rei que ell. L'apocalipsi no ho és tant quan el cor encara batega jove i segueix convidant a la fornicació constant ia la beguda per perdre en tendres desvaris de bogeria.

Entorn de el jove Pere Joan, una caterva d'habitants de l'Havana ensumen la vida a la recerca de glòries efímeres, amb sensacions que ens mouen entre la immensa humanitat de la misèria i la miserable inhumanitat de la pobresa.

Per a l'autor, abundar en la vida de Pere Joan i molts altres protagonistes satèl·lits sempre és necessari per a la presa de consciència i, perquè no, com a invitació a la filosofia de la supervivència, aquesta que ve dictada per les prioritats de l'estómac i de l'sexe .