Quan un autor irromp amb un primer llibre sota el títol Cons, ja es pot endevinar que la intenció controvertida i la desimboltura anaven íntimament lligades a l'escriptor a les planes. I el llibre va acabar sent això, un exercici alliberador per a un vint anys que explota la seva capacitat narrativa des d'un assaig amb aroma líric, de rica prosa poètica i que aborda amb humor i insolència tabús clàssics sobre la dona, el sexe, la història i els cons .
A dia d'avui Juan Manuel de Prada ja és un escriptor de prestigi. I molt més enllà del seu manifest ànim per la controvèrsia (sempre amb un fonamentat pensament crític que també fa servir com a reconegut assagista), que ens pot portar a l'etiquetatge fàcil, en cada nou llibre irromp el gran escriptor que domina llenguatge, recursos i tempo narratiu .
Mai no està de més llegir sense prejudicis per trobar el creador. Podem estar més o menys en sintonia amb un escriptor molt donat a les aparicions públiques, a les columnes periodístiques ia les tertúlies. Però la literatura és una altra cosa, deu ser una altra cosa. I Juan Manuel de Prada és un hereu de llindar molt recomanable.
I així, sense prejudicis podem trobar grans novel·les d'un escriptor que es va manifestar aviat i que ja contempla una quinzena de llibres i diversos premis literaris de prestigi.
Top 3 novel·les recomanades de Juan Manuel de Prada
la tempesta
Poc després d'aquesta singular irrupció literària que va ser Cons, Juan Manuel de Prada va aconseguir el premi Planeta 1997 amb tan sols 26 anys.
La Tempesta ens parla d'aquest descobriment de la part més interna de l'ésser, de la personalitat composta per pulsions, per emocions, pel descobriment de la bellesa i de l'artístic com l'única capaç de mostrar-te la veritat més enllà de la raó i els sentits al seu servei.
No és que es tracti d'una novel·la existencialista, en realitat la trama se sosté en un intens dinamisme sobre les particulars vivències d'Alejandro Ballesteros, professor d'art, en una malenconiosa i enigmàtica Venècia en la qual viurà l'aventura de la seva vida.
Ell «tan sols» buscava estudiar el quadre «La Tempesta», de Giorgione. Però és el propi llenguatge emprat per l'autor el que eleva l'història fins a aquest punt existencial on la mort, l'amor i la passió acaben component una aquarel·la literària per gaudir en la seva contemplació lingüística.
La vida invisible
No sé com la meva pròpia germana va arribar a la conclusió que aquesta novel·la li recordava per moments a la meva forma d'escriure. La qüestió és que abismals comparacions a part, un bon dia me la va regalar.
Serà perquè la història part de les vivències d'un humil escriptor, Alejandro Losada que coneix de la desaparició d'un d'aquests rostres que acaben envaint-ho tot com a reclam publicitari, una cara, un pin-up de nom Fanny Riffel que roman en l'imaginari de molta gent allà pels anys 50 i la vida invisible s'evapora entre la cotidineidad d'una ciutat com Chicago, lliurada a altres menesters rutinaris.
Només que en aquest viatge a chicago pocs dies abans del seu casament, el propi Alejandro va acabar generant la seva pròpia vida invisible, la d'Elena, a qui va cobrir d'amor i comprensió en una d'aquestes fugaces teràpies placebo. De Fanny potser mai aconsegueixi saber res. Però potser Elena decideixi fer-se visible per trastocar-ho tot ...
Les màscares de l'heroi
No fa molt que vaig visitar per primer cop el cafè Gijón de Madrid. Assegut en una d'aquestes taula, amb l'encertada conservació estètica d'il·luminació i mobiliari es pot un imaginar a tants i tants creadors bohemis que, entre els deliris de el vi, es creien capaços d'escriure la millor novel·la de el segle XX, si és que no ho havien fet ja.
Aquesta novel·la parla una mica d'aquest esperit amb aroma a vi ranci ja ideals sumits en el derrotisme i la vanaglòria de el creador. Multitud de personatges componen aquest passeig pel Madrid de el vell imperi fet ja miques.
Un temps i un lloc en el qual els idealistes i els cronistes del seu temps compartien fatalisme, nihilisme, caïnisme i la sempiterna picaresca espanyola. Una narració que en mans de l'autor t'acaba transmetent la malenconia i el motiu que de gran manera pot inspirar a un escriptor: el derrotisme.
Altres llibres recomanats de Juan Manuel de Prada
Rars com jo
Més que mai considerar-se estrany avui dia és una proclama de llibertat absoluta. Perquè la normalitat s'ha fet mitjania, simplicitat i pitjor, polarització sense possibilitat d'esmena al que sempre va ser la virtut, el centre. Els friquis, els rars són avui al centre, observant el piloteig del món com dos tennistes enverinats en la victòria més absurda. Ser estrany, com diu Juan Manuel de Prada, és ser lliure, virtuós i conscient de la realitat.
Juan Manuel de Prada ens presenta als seus amics rars, els esgarriafes de la correcció, les anomalies d'aquest planeta cada vegada més tendent a la plana…
Presentem en aquest llibre una galeria apassionada i apassionant d'escriptors rars o maleïts, des de genis incompresos i expulsats tràgicament a les tenebres –aquí tenim el cas paradigmàtic de Léon Bloy– fins a escriptors completament irrellevants, de vegades fins i tot tarambanes locoides i gairebé àgrafs, que no obstant, amaguen, entre els replegaments d'una vida escanyollada i una obra ínfima, aquesta «ànima potent i estranya» que xoca a la sensibilitat dominant.
Per a Juan Manuel de Prada, maleït és l'escriptor que es revela contra les convencions ideològiques i estètiques imperants a la seva època; i així pot arribar a afirmar que «maleït no és avui l'autor que es complau a invocar els dimonis, sinó el que s'atreveix a resar els sants; maleït no és l'activista de la disbauxa, sinó l'apòstol de la temprança; maleït no és el rapsode cridaner de la llibertat, sinó el joglar discret de la tradició».
Entre els maleïts reunits a Raros com jo trobem escriptors que van ser aplaudits en vida per després caure en l'oblit, com Concha Espina; altres menyspreats en vida que després han estat rescatats, com Felisberto Hernández; i trobem també els qui van ser maleïts en vida i encara avui ho continuen sent, confinats a les masmorres on es tanquen les veus que desentonen del cor oficialista. Destaca entre aquests últims l'argentí Leonardo Castellani, a qui Prada anomena rubèniament «pare i mestre màgic que va canviar radicalment la meva percepció de l'ofici literari» i hi dedica pàgines molt profundes i reveladores. Tanca el volum un balcó ofert a les roses de Catalunya, un grapat d'escriptores –gairebé totes de la mateixa generació– que l'autor va descobrir fascinat mentre estudiava la literatura catalana de l'Edat de Plata.
