Un dels escriptors anglesos més valorats de segle XIX és Joseph Conrad. Tot i que he de dir que em sembla un escriptor interessant, al meu complet semblar em sembla que en ocasions pecava de cert obscurantisme en la seva forma de contar-les seves històries.
Potser aquest exercici de profunda introspecció descriptiva en els seus personatges suposi un delit per als seus lectors acèrrims, i em sembla fantàstic. Però s'alenteix la marxa de les trames amb certa vacuïtat. Si s'escriu gènere de aventures doncs anem a fer-ho. Si es busca escriure una novel·la més psicològica, doncs endavant també, però la barreja, en aquest cas no em resulta de el tot satisfactòria.
Atès aquest petit pal a aquest autor, també és de llei reconèixer que la combinació en si és summament dificultosa i que, precisament per això, pugui ser summament interessant per a alguns lectors. El sentir de l'aventurer, la transcendència de el viatge, el seu abast al més profund de cada personatge és una cosa que per a qui li agradin les combinacions exòtiques, entenc que pugui ser arrabassador. És com pensar en per què uns prefereixen la ginebra a pal sec, altres amb llimona i altres amb tònica…
Malgrat tot sí que apuntaré que, sent indulgent i concedint-li aquest benefici de el mite de l'autor per sobre de la seva obra, a la fin seves novel·les poden resultar com dic interessants, quan has superat certes fases de lectura i observes el conjunt.
Top 3 millors novel·les de Joseph Conrad
Un vagabund a les illes
Diguem que el món de Conrad, aquell segle XIX que despertava a la modernitat, trobava el seu més intensa antítesi evolutiva quan l'humà s'endinsava en la recòndita naturalesa que encara es resistia a la conquesta.
Des d'aquesta idea, en aquesta novel·la, que ja apunta més al gènere d'aventures, trobem una al·legoria de l'ésser humà. Allò que som una illa, amb les nostres parts salvatges, on s'amaguen feres i espècies exòtiques que ni tan sols nosaltres mateixos reconeixeríem.
L'estrany, fins d'aquí a l'ésser, com un espai per al dubte i la por. Tots aquests misteris es van esmicolant en paral·lel a la pròpia acció.
L'illa també té els seus secrets, l'estrany mirall en el qual l'home evolucionat s'enfronta a l'indígena acaba sent un xoc essencial entre el valor del material i la veritable mesura de l'essencial.
Senyor Jim
Jim, el jove, viatjava en un vaixell pel mar. En aquell viatge amb destinació a la Meca una mala nit l'embarcació acaba submergint-se en les aigües. Jim aconsegueix salvar la vida, al costat de molts altres tripulants.
Dels més centenars d'emigrants va bon compte el mar ... Aquell esdeveniment arriba a la part més profunda de Jim, on s'assenta la culpa i els remordiments.
Cap acció no podria recompondre aquell acte de covardia i insolidaritat, però Jim decideix pagar la seva pròpia condemna o almenys assumir un nou destí on s'erigirà en salvador d'un poble malai.
Un nou llibre d'aventures que aconsegueix mantenir un ritme viu que en ocasions llasta aquesta noció de el personatge macbethiano de qui l'autor necessita transmetre totes les seves sensacions.
El cor de les tenebres
Vaig començar aquesta novel·la amb moltes ganes, pensant potser en una versió de Jules Verne que, pel que em anunciaven, a més s'aconseguia una mimetització absoluta amb el sentir dels personatges.
I la veritat és que ja en les primeres pàgines vaig pensar que Marlow bé podia estar navegant en el vaixell o senzillament estirat en un divan amb el seu psicoanalista. Insisteixo, potser aquest pensar i aquest sentir amb una major síntesi fos més encertat per acompanyar la pròpia aventura.
D'altra banda, la trama em va semblar interessant, la recerca de Kurtz entre les aigües proceloses d'un riu congolès, el descobriment d'un ésser humà fosc entre les noves aventures colonitzadores d'aquell humà del segle XIX, aquest punt pertorbador sobre el xoc de perspectives entre éssers d'una mateixa condició que viuen de manera tan diferent, la foscor i la por, els motius per emprendre certs viatges i el lliurament passional a pulsions bàsiques…
