En la història de la literatura hi ha hagut pocs narradors essencials, escriptors dotats de la capacitat de compassar els temps i emocions de l'món en el seu esdevenir. Un d'ells és el ja desaparegut Gabriel GarcÃa Marquez; Gabo per a tots els lectors.
No sabria definir què és el que converteix la narrativa de Gabo en alguna cosa transcendental més enllà de l'obstinació per les etiquetes, els formalismes altisonants i els reconeixements oficials. El veritablement important és com va calar en tants i tants lectors que entresacaron de les seves obres humanitat essencial en aquest realisme mà gic equilibrat en forma i fons.
Llegir ens retorna a la nostra millor condició d'humans en tant que vam guanyar empatia i perspectiva perquè la nostra ment sigui capaç d'analitzar objectiva o crÃticament, segons escaigui. Llegir a Gabriel GarcÃa Márquez ens dóna molt d'aquesta capacitat per entrar a les pells dels personatges, Per instants després sobrevolar les escenes en què intervenen, una mena d'entrada i sortida des de la qual poder contemplar l'univers de qualsevol relació humana. Exquisida capacitat per a l'empatia total. DifÃcil empresa em toca doncs a l'assenyalar els 3 millors llibres de Gabo, Incideixo aixà en el subjectiu de la meva decisió.
Tres novel·les recomanades de Gabriel GarcÃa Márquez
Cent anys de solitud
Possiblement sigui de les novel·les en què es pot considerar que la seva recomanació com a obra per a estudi en la formació acadèmica sigui completament encertada. L'Univers es constreny sota la ploma de Gabo, un cosmos de personatges davant de tot tipus de situacions i circumstà ncies que abasten els més dispars dilemes de l'ésser humà .
Una trama que, malgrat la seva transcendència, es mou en termes de novel·la purament dita, de narració que avança a ritme viu i que planteja intriga al mateix temps que interrogants, converses ja universals, meditacions existencialistes i descripcions d'allò més intens.
Resum: «Molts anys després, davant de l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano BuendÃa havia de recordar aquella tarda remota en què el seu pare el va portar a conèixer el gel. Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fang i cañabrava construïdes a la riba d'un riu d'aigües dià fanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com ous prehistòrics.
El món era tan recent, que moltes coses no tenien nom, i per esmentar-calia assenyalar-les amb el dit. » Amb aquestes paraules comença la novel·la ja llegendà ria en els annals de la literatura universal, una de les aventures literà ries més fascinants del nostre segle.
Milions d'exemplars de Cent anys de solitud llegits en totes les llengües i el Premi Nobel de Literatura coronant una obra que s'havia obert pas «boca a boca» -com agrada dir a l'escriptor- són la més palpable demostració que l'aventura fabulosa de la famÃlia BuendÃa-Iguarán, amb les seves miracles, fantasies, obsessions, tragèdies, incestos, adulteris, rebel·lies, descobriments i condemnes, representava el mateix temps el mite i la història, la tragèdia i l'amor de el món sencer.
Crònica d'una mort anunciada
Resulta curiós com una petita obra pot adquirir el pes i el pòsit d'una gran construcció. En aquest petit relat, en aquesta realitat reconstruïda basant-se el relat de tercers s'aprecien detalls de l'innegable realisme del nostre món, compost per subjectivitats fins davant d'un fet objectiu i ineludible per a tots com és la mort.
Resum: El temps cÃclic, tan utilitzat per GarcÃa Márquez en les seves obres, reapareix aquà minuciosament descompost en cadascun dels seus moments, reconstruït prolixa i exactament pel narrador, que va donant compte del que va succeir molt temps enrere, que avança i retrocedeix en el seu relat i fins arriba molt temps després per explicar el destà dels supervivents.
L'acció és, a un temps, col·lectiva i personal, clara i ambigua, i atrapa a l'lector des d'un principi, tot i que aquest conegui el desenllaç de la trama. La dialèctica entre mite i realitat es veu potenciada aquÃ, un cop més, per una prosa tan carregada de fascinació que l'eleva fins a les fronteres de la llegenda.
L'amor en els temps del còlera
Només un geni com Gabo podia plantejar una història sobre l'amor, que amor. Perquè el protagonista és aquest amor amb multitud de definicions, abocat a transformacions i aprenentatges, a abnegació i superació. No com un ensenyament per a l'amor sinó com un visionat ple de sentir que pot cobrir des de l'enamorament fins a l'amor quotidià i el darrer sospir compartit. Només que en mans de Gabo l'assumpte cobra, mai més ben dit, una altra dimensió molt insospitada.
La història d?amor entre Fermina Daza i Florentino Ariza, al?escenari d?un poblet portuari del Carib i al llarg de més de seixanta anys, podria semblar un melodrama d?amants contrariats que al final vencen per la grà cia del temps i la força dels seus sentiments, ja que GarcÃa Márquez es complau a utilitzar els més clà ssics recursos dels fulletons tradicions.
Però aquest temps -per una vegada successiu, i no circular-, aquest escenari i aquests personatges són com una barreja tropical de plantes i argila que la mà del mestre modela i amb què fantasieja al seu plaer, per al final anar a desembocar a els territoris del mite i la llegenda. Els sucs, olors i sabors del tròpic alimenten una prosa al·lucinatòria que en aquesta ocasió arriba al port oscil·lant del final feliç.
Altres llibres recomanats de Gabriel GarcÃa Márquez…
A l'agost ens veiem
Mai no és tard per rebre el regal d'una obra inèdita d'un dels grans mestres de la narrativa mundial. Tot i que sempre es desperten els dubtes sobre els motius per a la no publicació en vida… Potser Gabo no estigués del tot satisfet amb aquesta novel·la curta. Però com ens podem privar d'un descobriment com aquest. Perquè més enllà de la millor o pitjor factura final pel que fa a trama o estil, sempre queda aquesta aroma, potser en petits matisos, per descobrir una petita història que en el seu breu descobriment coneix traços d'immortalitat…
Cada mes d'agost Ana Magdalena Bach pren el transbordador fins a l'illa on està enterrada la seva mare per visitar la tomba on jeu. Aquestes visites acaben suposant una invitació irresistible a convertir-se en una persona diferent durant una nit a l'any. Escrita a l'inconfusible i fascinant estil de GarcÃa Márquez, A l'agost ens veiem és un cant a la vida, a la resistència del gaudi malgrat el pas del temps i el desig femenÃ. Un regal inesperat per als innombrables lectors del Nobel colombià .
Memòria de les meves putes tristes
Un tÃtol transgressor i una obra plantejada per despullar les misèries de l'ésser humà . El inabastable que suposa voler el que ja no es té i el misteriós i contradictori de descobrir que això som, un anhel perdut en tot moment.
Resum: Un vell periodista decideix celebrar els seus noranta anys en gran, donant-se un regal que li farà sentir que encara és viu: una joveneta verge, i amb ella «el principi d'una nova vida a una edat en què la majoria dels mortals estan morts ».
Al prostÃbul arriba el moment en que veu a la dona d'esquena, completament nua. Aquest esdeveniment canvia la seva vida radicalment. Ara que coneix a aquesta joveneta es troba a punt de morir, però no per vell, sinó d'amor. aixÃ, Memòria de les meves putes tristes explica la vida d'aquest ancià solitari, un apassionat de la música clà ssica, res aficionat a les mascotes i ple de manies.
Per ell sabrem com en totes les seves aventures sexuals (que no van ser poques) sempre va donar a canvi una mica de diners, però mai va imaginar que d'aquesta manera hi hauria el veritable amor. Aquesta novel·la de Gabriel GarcÃa Márquez és una commovedora reflexió que celebra les alegries de l'enamorament, les desventures de la vellesa i, sobretot, el que passa quan sexe i amor s'ajunten per donar-li un sentit a l'existència.
Ens trobem davant d'un relat aparentment senzill però carregat de ressonà ncies, una història narrada amb l'excepcional estil i el mestratge en l'art de comptar dels quals només és capaç l'autor colombià . Última edició: