Daniel Defoe va haver de ser escriptor i sol escriptor. Perquè la veritat és que les seves altres facetes polítiques i empresarials el van portar a mal portar. Tant a ell com a la seva àmplia família. Però potser tot sigui part del mateix. Pot ser que precisament per la seva vena escriptora afrontés amb la mateixa propensió bohèmia i fantàstica seves activitats socials. (Interpretació històrica lliure de què aquí escriu).
La qüestió és que el gran escriptor que va ser, va quedar sepultat en el seu moment pel menyscabament de la seva figura pública a molts altres nivells ..., però com diria Miquel Ende, «Això és una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió» ...
En el merament literari, Defoe va deixar un llegat trascendentalísimo per a altres escriptors que van venir després i, per descomptat, per a milions de lectors que a dia d'avui han repassat algunes de les seves pàgines més il·lustres.
Top 3 llibres recomanats de Daniel Defoe
Robinson Crusoe
Encara avui els ecos d'aquesta gran novel·la ressonen en qualsevol àmbit de creació literària o cinematogràfica.
La gran idea de l'nàufrag com a personatge de qualsevol proposta creadora llança a l'lector, espectador o contemplador a supòsits existencialistes sota premisses que evoquen a l'aventura, a la llibertat ..., i a el risc.
Perquè el que li passa a Robinson Crusoe és que la mestressa l'aventura amb el seu risc inherent, i com resa la cita: «Aquí amat periculum, In illo peribet »(Qui estima el perill, perirà en ell). Només que Robinson no mor, doncs l'acompanya la seva emblemàtica sort amb la qual podrà sobreposar-se a la solitud ia mil noves aventures que converteixen aquesta novel·la en una de les més grans de l'gènere.
Robinson i la seva illa deserta, Robinson Crusoe el rei de la soledat, l'amo de les més belles postes de sol, l'últim home sobre una solitària faç de la Terra. Simplement imprescindible.
Diari de l'any de la pesta
Entre 1664 i 1666 la pesta va castigar a la ciutat de Londres amb extrema cruesa, reconvertint la ciutat en una alienada ciutat sense llei on la humanitat adquiria la seva natural ambivalència des de la misericòrdia fins a la roïnesa.
En el seu moment, i encara avui, aquesta novel·la amb tints de crònica va commoure a milers de lectors que descobrien totes les arestes de la cruel epidèmia.
Aquesta agressiva corrent de mort ho destruïa tot amb la subtilesa d'un virus imparable, amb la violència d'un enemic invisible als què ningú pot plantar cara. La desesperació generava escenes terrorífiques per moments i emocionants en ocasions. Un relat esgarrifós del que va passar Londres en aquest fosc any.
Moll Flandes
A l'Anglaterra de Defoe encara quedaven molts anys perquè nasqués Connan Doyle i es despertés oficialment el gènere policíac. Però, com en tantes altres ocasions, tot fet definitiu sempre trobes les seves proves, la seva espècie d'escaramusses.
Defoe va detectar aquest gust pel relat criminal en clau de ficció, com una mena de cura per a la realitat sempre més perversa en la ment de l'criminal real que de l'escriptor.
I clar, com el gènere en si encara no estava establert, Defoe es va servir d'una espècie de proposta popular entre el murri i el delictiu, una idea sorprenent que no va ser de el tot ben acollida en els sectors més crítics.
