Des de 1990 Sud-àfrica va començar a sortir de l'apartheid. Nelson Mandela va sortir de la presó i els partits polítics negres van disposar d'igualtat al parlament. Tota aquesta segregació social efectiva es va anar duent a terme amb les típiques reticències dels blancs privilegiats i amb els conseqüents conflictes.
Cal reconèixer que la lloable voluntat política de el president De Klerk també venia marcada per la necessitat. El contrast entre la pròspera demografia i la manca de qualificació laboral en molt diferents escenaris econòmics llastava a tota Sud-àfrica. La necessitat es va fer llavors virtut i poc a poc es va trobar el necessari escenari d'igualtat encimbellat amb l'arribada de Nelson Mandela a la presidència el 1994.
Però aquells llargs anys d'apartheid, estesos fins al nostre ahir més recent com una estranya màcula en un món ja plenament integrat sense entendre de races, religions ni cap altre aspecte va deixar petites grans històries que mereixen la pena ser narrades i recordades. Qui més qui menys va poder haver escrit una novel·la de la seva vida, sobretot entre la majoria negra desfavorida.
La qüestió és que Bianca Marais ha aportat el seu brillant gra de sorra per construir una necessària intrahistòria des de la ficció cap a la universalitat del que ha passat.
En aquesta novel·la coneixem a Robin Conrad, nena blanca afavorida ja Beauty Mbali, d'ètnia xhosa, com Mandela. Ens trobem en ple apartheid (1976) mentre la resta de l'món ja ha superat majoritàriament el racisme institucionalitzat (racisme a títol individual sempre n'hi haurà, per desgràcia).
Els dos costats de el mirall d'una mateixa realitat comencen a girar en la revolta de Soweto. Allà Robin Conrad perd als seus pares, enfrontant-se a l'buit des de la plenitud en la qual vivia. A Beauty no li va gens millor, la seva filla desapareix entre el tumultuós conflicte.
La tragèdia és així, ho iguala tot. És igual d'on vinguis, si ets ric o pobre. Quan ho tràgic sacseja les dues dones, i en el fons descobreixen que tot part de la desigualtat, prenen més consciència que la pèrdua és fruit de la desraó en què viuen. Una emotiva història, d'aquestes que acaben per assenyalar a la condició humana envaïda per la ideologia, com l'única capaç de fer un món pitjor.
Ja pots comprar la novel·la Si no saps la lletra, taral·leja, El nou llibre de Bianca Marais, aquí. Amb un petit descompte per a accessos des d'aquest bloc, que sempre és d'agrair: