La mort i el que suposa per als que encara es queden. El dol i la sensació que la pèrdua arrasa amb el futur, instaurant un passat que adquireix un caire de malenconia dolorosa, d'idealització dels detalls un altre simples, obviats, infravalorats. Una anecdòtica carícia que no tornarà mai, una calor humana, un petó… tot passa a engrandir l'imaginari de l'idealitzat passat.
Lena va ser feliç amb Jonàs. Sembla fàcilment comprensible que així va anar a la llum de la tràgica emoció amb què Lena es condueix fins a Tàrmino, el poble de qui va ocupar gran part de la seva vida fins al fatídic comiat cap a aquest desassossegant per a-sempre.
Les cendres de Jonàs busquen tenyir de gris el violaci de les lavandes que s'estenen en interminables camps. Cada mota de la seva pols que abans va ser carn i ossos està destinada a surar entre corrents per aposentar entre la suau fragància d'espirituals evocacions.
Però cada vida que s'acaba té una història viscuda que no sempre encaixa del tot entre la multitud de perspectives dels qui van compartir la presència de Jonàs.
I a falta de l'últim que pogués testificar en defensa, el mateix Jonàs, la història es va conformant en un estrany mosaic d'idees que no encaixen en el puzle que Lena tenia compost sobre Jonàs.
Els amics, la família, el passat abans de la Lena. La vida de Jonàs sembla de sobte inabastable del tot per a Lena. Ella que va compartir la seva plena existència i que sent ara la pèrdua d'algú que no ha de ser tan com pensava que era.
Una novel·la que convida a considerar la infinitud de l'ànima humana. A través de Lena divisem el que va ser Jonàs, fins que es va complementant amb conflictes pendents i secrets que per a Lena semblen irreals. Ningú és el puzle que un altre pot creure haver compost. Les circumstàncies, els instants. Som canviants, variables i potser només en el refugi de l'amor podem d'alguna manera amagar tot això que també som, molt a desgrat nostre…
Ja pots comprar la novel·la La memòria de l'espígol, el nou llibre de Reyes Monforte, aquí: