La cúpula celeste, allò cap a on mirem de vegades, de dia o de nit, quan viatgem en avió o quan busquem l'aire que ens falta sota l'aigua.
El cel és l'horitzó de la fantasia i està ple de somnis, ple de desitjos que condueixen estrelles fugaces rutilants i de presències mogudes des d'aquest pla.
Així, no és d'estranyar que el cel camini en ruïnes, sobreexposat a tants somnis trencats, desitjos sense resposta i ànimes llançades a l'cosmos durant segles i segles.
La veritat és que ningú escolta allà dalt. El bullici és ensordidor. Potser realment estiguem abandonats en aquest món i que un possible Déu hagi desistit de la tremendista tasca d'acollir tants i tants planetes.
Estem sols. Abandonats al que som, matèria viva sotmesa a l'lliure albir. Però com diria Milan Kundera escrivim l'esbós d'una vida per una altra que mai se'ns concedirà. I en l'assaig de la vida camines els personatges d'aquesta història. Relats embastats per pulsions i emocions, per rutines i misèries.
Però hi ha esperança en el viure, sempre queda l'instant per a què més? Si pretenem que la vida signifiqui alguna cosa, que la felicitat transcendeixi a la fin dels nostres dies tan sols hem de deixar-nos portar i esperar la màgia.
Segueix podent haver un paradís, per molt que l'autor d'aquest llibre el de per perdut. És la màgia de la literatura. En el mirall màgic d'un lector, els personatges construïts per transmetre unes emocions determinades poden acabar comunicant altre missatge ben diferent.
Felicitat, humor encara que sigui corrosiu. Personatges que abanderen la desesperança i la pèrdua per acabar sent beneïts per l'atzar, l'únic que s'encarrega d'aquest món i de qualssevol altres mons. Si no fos per l'atzar els planetes haurien impactat, i les estrelles s'haurien apagat ja. Un cop d'atzar pot canviar-ho tot o, almenys, provocar aquesta brillantor etern del que fugaç. I d'això en saben molt els protagonistes d'aquests relats ...
Ja pots comprar el llibre El cel en ruïnes, D'Àngel Fabregat Morera, aquí: