En aquests temps no sempre en sap un quan és políticament correcte o no. És estrany, però en societats modernes i obertes sembla que sempre cal parlar mossegant-se la llengua, cercant l'eufemisme adequat en lloc de la paraula adequada. En resum, agafar-la amb paper de fumar per no cagar-la (eufemismes mode off).
Amb aquesta salvaguarda de les noves formes, de l'etiquetatge immediat, de neollenguatges i de postveritats, ser un mateix passa a ser una amalgama del que els altres et dicten subreptíciament que siguis, dins la llibertat que et quedi després de l'exposició pública.
En certa manera, aquest llibre L'art de trencar-ho tot té un punt iconoclasta (innegable donat el títol), respecte als nous tòtems que s'erigeixen sobre nosaltres. Una mena de via d'escapament, de sortida per la tangent respecte al destí pressupost de la protagonista: Miranda.
És cert que per escapar de tantes i tantes etiquetes és gairebé imperatiu treure el cap a l'abisme per descobrir el no-res que tens davant teu. Miranda va arribar a aquest punt. I va ser llavors quan va decidir canviar-ho tot, trencar-ho tot. Un esperit lliure com Miranda decideix esborrar-se d'aquesta realitat asfixiant i cerca un altre lloc on trobar-se des de 0.
En la seva música, en la seva nova llibertat, Miranda es va trobant a si mateixa, i alhora dibuixa un camí, o almenys una arrencada, una manera de fer els primers passos per escapar del que estableix el moment en què no estiguis mínimament d'acord amb això, de manera que s'espera que pensis i actuïs.
Un cant a la llibertat des del cansament, l'avorriment i la desesperació. Miranda es refà com tots ens podríem refer. Només és qüestió de buscar-te entre el soroll i preguntar-te Realment sóc feliç així?
Ja pots comprar el llibre L'art de trencar-ho tot, l'òpera prima de Mónica Vázquez, aquí: