La sensació de que els trens passen no és una cosa tan aliè o pelegrí. Sol succeir-li a tot mortal que en algun moment medita sobre el que no li va sortir de el tot bé. La perspectiva pot enfonsar-te o fer-te fort, tot depèn de si ets capaç d'extreure alguna cosa positiva entre l'abatiment i la desesperança. Una cosa així com una resiliència sobre la teva pròpia pèrdua vital.
Però clar, casos com els de Pepa, la protagonista d'aquesta història, són aquests casos objectius de pèrdua vital. És humà lliurar-se en la causa d'una mare enfonsada en la pèrdua del seu marit, però la situació pot arribar a ser tan absorbent que acaba per anul·lar a l'cuidador.
Narrar una vida perduda per aquesta desgràcia estesa d'una mare a una filla suposa un aprofundiment dramàtic sense igual. A la fin, la seva mare aconsegueix sortir de la depressió, però la seva vida sembla haver-se esfumat en el interí de la recuperació de la seva mare.
Si Pepa ha errat o si realment va fer el que va haver de fer és el dilema que se li presenta a Pepa quan el nou escenari de temps sense dedicació a la qual lliurar s'obre davant seu com una dura encruzijada emocional.
Però pot ser que no tot hagi estat dolent. En aquest lliurament cap a la recuperació de la seva mare, Pepa ha après a lluitar i intentar treure el poc positiu d'una vida llastada. Per això, quan coneix a Crina, una dona víctima del tràfic de blanques, embarassada i anul·lada completament pels seus opressors, Pepa s'entrega en cos i ànima al seu alliberament, enfront de tot i contra tots. I en la seva nova obra, en la superació compartida amb aquesta nova víctima, potser Pepa acabi alliberant també a si mateixa.
Ja pots comprar el llibre Només cal viure, La nova novel·la de Carmen Amoraga, Aquí: