Sent un director atípic, Woody Allen acaba captivant per aquesta particularitat que explica cada intrahistòria des de focus diferents als habituals. Potser per això Allen no sigui el típic geni fet fill predilecte del Hollywood més comercial (menys encara després de certes acusacions ominoses sobre les quals no m'estendré). I, tot i això, la seva legió de fidels espectadors es prodiguen per molts altres llocs del món.
Sense ser profeta a la seva terra, Woody Allen també representa el paradigma del novaiorquès actual, el contrapunt cronístic de la gran urbs a la sempre àcida, Fran Lebowitz. I és que fins i tot en una visió literària, Woody Allen ens fa participar d'aquest realisme carregat de subjectivisme descarat, de la sana ambició per transmetre la seva manera de veure els personatges calcats de la realitat actual.
En certa manera hi ha una mica d'obertura dicotòmica de l'ànima en què roda per al món Allen, una mica d'exposició de contradiccions als motors que mouen personatges com a representació de les persones. Després hi ha aquest toc de casualitat que es pot decantar cap a la fortuna més gran (en poques ocasions o durant poc temps) o la fatalitat (gairebé sempre i durant més temps). La síntesi és supervivència, estoïcisme, oportunitat. Un resum de la vida que Woody Allen utilitza com a tancament de moltes pel·lícules.
Top 3 pel·lícules recomanades de Woody Allen
Punt de partit
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Triar una pel·lícula tan avançada a la carrera d'Allen evidencia que un no sempre ha estat molt del seu corrent. Un convers com jo va tenir aquest acostament com el que es dóna al redescobriment de les bondats i possibilitats de les verdures. I és que els gustos s'ajusten a necessitat, estat, evolució. Per això precisament aquesta pel·li, amb la seva lectura final sobre la casualitat, em guanyés per a la seva causa.
Potser no es tracti de la seva millor pel·lícula segons els crítics. Però quan un s'inicia en alguna cosa, val a dir aquest punt d'inflexió que ho va canviar tot. No obstant insisteixo en les bondats de la pel·lícula per se. Perquè la trama em sembla força més dinàmica que en altres dels seus llargmetratges i el seu desenvolupament aconsegueix enganxar incrèduls com jo al seu moment. Aquesta obertura que sortia una mica del que era introspectiu completava la pel·li i obria possibilitats al seu cinema.
Una proposta dramàtica on s'abunda en aquesta noció de l'atzar com la vida estavellada contra la xarxa tot esperant per dilucidar cap a on caurà la bola. Poden passar dies, mesos o anys, però la bola sempre cau determinant el punt de partit. Aquesta sensació que mai no hi ha marxa enrere. No importa el copejament o la manera d'afrontar-ho. La qüestió és que la bola sempre pot enganxar a la xarxa i només una bufa d'aire pot decidir què passarà.
Annie Hall
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Querències particulars a part arribem a la pel·li emblemàtica, a aquest cim de vegades igualat però poques vegades superat. Amb el seu propi protagonisme, Woody Allen aconsegueix fer-nos arribar aquesta sensació entre estoica i nihilista que queda quan hom assumeix l'estranya lucidesa que ho il·lumina tot.
Les relacions humanes en la seva part més domèstica, els estralls del temps i els esforços vanos per mantenir el seny, la passió o el que vulgui que despertava aquesta sensació de vida extrema de l'amor en les seves primeres escenes. Perquè l'amor es pot repetir una vegada i una altra en l'assaig únic de la vida. La qüestió, la lucidesa abans indicada és que, segons ens fa entendre Allen, precisament són aquests moviments en sentit contrari, cosa que fa irreconciliable el temps viscut amb la intensitat de les emocions. Si és que pretenem mantenir aquestes sorts de pulsions també vives.
Vicky, Cristina, Barcelona
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:L'idil·li de Woody Allen amb Espanya queda de manifest del costat dels espectadors, però també per part d'un Woody Allen que sembla empatitzar de mil amors amb la nostra idiosincràsia. Una pel·lícula que passa de Barcelona a Oviedo com una aventura entre estranys per anar desenvolupant-se com una mena de creus de camins. I sí, hi ha tocs romàntics en el sentit que ho entén Woody Allen, sense artificis ni muses capritxoses que es quedin després en meres aparences.
L'amor amb les arestes i les dureses, amb les paradoxes i el punt d'humor dramàtic. Les decisions i la incapacitat per decidir quan un està sumit en descobriments insospitats i en inèrcies mai imaginades.
L?estrèpit i el desconcert quan el poliamor entra per la finestra. El soroll, la passió i la fúria. Fins i tot la violència i una sensació d'arribada a la cúspide emocional des d'on només queda estimbar-se o assumir el cim, posar la bandera i tornar al campament base de la rutina amb el record d'haver viscut en extrem, gairebé sense oxigen.
2 comentaris a «Les 3 millors pel·lícules de Woody Allen»