A l'haver del director australià Peter Weir trobem un grapat de grans pel·lÃcules que per desgrà cia s'han anat esquitxant de manera molt puntual. Desconeixent els motius perquè Weir no assumÃs més adreces en produccions amb el seu particular segell oscaritzat diverses vegades. Potser és cosa d'una variabilitat argumental per a la qual no queda cap altra que pensar en el tipus a la recerca del guió més precÃs que es faci desitjable.
Tot i aixà una mica més d'una desena de llargmetratges l'acompanyen en el bon munt de dècades després de les cà meres. I sense ser cap de les seves pel·lis remarcables per algun signe distintiu made in Weir quant a escenografia, fotografia o color, precisament la seva meticulosa factura i el protagonisme dels recursos al servei de la trama fan de les seves cintes èxits. Res millor que aquesta entrega, aquesta mena d'abnegació de l'ego per l'obra, per assegurar-se de fer el millor per la pel·lÃcula. A extrems que van des de l'ambientació, els dià legs i per descomptat els personatges més oportuns.
Top 3 millors pel·lÃcules de Peter Weir
El xou de Truman
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Acusat de personatge histriònic dins i fora de les pel·lis, Jim Carrey era l'estereotip perfecte per convertir-se en aquell Truman que viu la seva vida aliè al que té darrere. Aquella estranya o més aviat paranoica idea d'algun tipus de pla concebut sobre les nostres consciències fa que de vegades tot sembli sobreactuat. D'això va aquesta pel·li entre el que és humorÃstic d'un despietat reality show i el que és sociològic al voltant de la noció de la llibertat individual, del lliure albir…
Carrey s'ocupa, entre l'humor i el desconcert, de fer-nos viure al seu món irreal carregat d'al·legories i metà fores sobre el que passa aquà fora, a l'altra banda de tota ficció. Les pors del nen aferrats a l'home incapacitat per abandonar la que sempre va ser casa seva i les grinyolants circumstà ncies que fan que el seu món vagi descarrilant.
Perquè a poc a poc tots van caient a la falsedat. Des de la seva dona fins a la mare. Fins i tot aquest millor amic que mai el trairia i aconseguint una delirant catarsi amb la reaparició per error del seu pare mort a la meitat de l'escenari de la seva vida.
Trumen per una banda. Però de part nostra el gust per l'observació dels altres per escopir tota mena de judicis sumaris. L'estupidització de la televisió, els continguts rà pids, la irrellevà ncia del que passa i se'ns narra a la televisió com a tragèdies dels nostres dies…
La veu del seu amo. El director del Reality bufant als personatges el que li han de dir a Truman a cada moment. I la publicitat subliminal, com quan la dona de Truman mira a cà mera i ens pretén vendre uns ganivets de cuina superafilats. Una pel·lÃcula divertidÃssim però també fascinant per molts altres angles.
El club dels poetes morts
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Entenc que molts admiradors de Peter Weir considerin un error col·locar aquesta pel·lÃcula en segon lloc. Però aixà són els gustos. Per mi Truman, sent una pel·li d'entreteniment en essència, té molts altres visionats que ens fan transitar entre realitat i ficció just en el sentit oposat en què ho fa el personatge. Confluint en aquesta porta on ell s'acomiada i nosaltres arribem.
Però tornant al club, parlem d'una pel·lÃcula que per primera vegada abordava el dilema del sistema educatiu com el tren que grinyola just abans de descarrilar (potser ho ha fet ja donat l'immobilisme de fons de gairebé tots els sistemes educatius, més interessats en el adoctrinament que en la capacitació més humana).
Perquè sÃ, cal educar els joves. Només que potser en el moment que més necessiten adquirir aquesta autonomia, aquesta voluntat que els pogués fer persones lliures a l'edat adulta, el sistema educatiu peca d'una uniformitat impossible, d'un plantejament plenament passiu.
Tots ho sabem. Tots ho assumim. Sacrifiquem la major part de la joventut amb la simplista satisfacció del cervellet de torn que tregui el 10 i que satisfà tots els esforços docents. Tot un èxit, tot un home o dona reeixit per a l'esdevenidor…
L'inoblidable professor John Keating estira do per exercir d'això, de professor. Perquè el pitjor es tracti que professor hauria de ser únicament qui té el do per ser-ho. Però una oposició és molt més útil per concedir una plaça de professor… per descomptat que sÃ, on pararà …
L'assumpte m'ha quedat una mica crÃtic. Però és precisament pel record d'aquesta pel·lÃcula que apuntava a la idea del lÃder, de l'adult empà tic, del professor tan boig per creure en tots els seus alumnes plens de voluntat al crit d'oh capità , el meu capità .
únic testimoni
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Posat a fer una pel·lÃcula de suspens, un thriller de tall negre, Weir va escollir una trama més intrincada encara amb el protagonisme del nen que observa el crim. Un xaval anomenat Samuel d?una comunitat amish que, tancat al và ter d?un bany de benzinera, passa a ser testimoni d?un assassinat a sang freda.
Només que aquella mort té poc accidental. Molts caps solts per a un inspector anomenat John Book encarregat de descobrir que va passar en aquest tèrbol assumpte on un policia acaba sent «tret del medi».
I només ell, aquell nen indefens, pot aclarir a John alguna cosa. Només que el sondeig de la criatura ho posa en clar risc perquè molts són els que no volen que digui res del que pogués haver vist o sentit. Aprofitant la conjuntura ens apropem a un col·lectiu amish on tot va transcorrent de manera més impactant entre l'hermetisme dels uns i l'interès incontenible dels altres per desfer-se també del nen…
1 comentari a «Les 3 millors pel·lÃcules de Peter Weir»