Les 3 millors pel·lícules de Pedro Almodóvar

Com en el cas d'un Woody Allen a qui em va costar agafar-li el punt, Pedro Almodóvar mai no va ser sant de la meva devoció. D'entrada, almenys. I no és que defensi ara a capa i espasa tota la seva filmografia. Però sí que és cert que amb el temps he anat descobrint veritables obres d'art del cine made in Almodóvar.

La qüestió de vegades és que conflueixin diversos aspectes que aconsegueixin guanyar-te per a la causa d'un creador, un director de cinema en aquest cas, aparcant prejudicis previs o simplement visats de pel·lícules que no et diuen res, de vegades perquè, com qualsevol manifestació artística , no era el millor moment per gaudir-lo.

A les anades i vingudes d'un tipus versàtil com Almodóvar, hi ha temàtiques que et criden més o menys l'atenció. La qüestió és aprofitar el moment coincident amb les teves anades i vingudes pròpies per trobar aquesta pel·li que t'arriba en tots els sentits. Pot ser alguna de la sèrie més fosca o la més viva de les comèdies.

De tota manera, quan Almodóvar t'arriba tota la seva obra la contemples d'una altra manera. Perquè comences a entendre els motius, les profundes voluntats que justifiquen excessos que van des del color a la sobreactuació. És com quan coneixes algú sobre el que tenies les teves pròpies valoracions prèvies, per acabar assumint plaentment la derrota dels teus prejudicis. En el seu moment vaig rescatar aquests guions fets llibres, avui em cenyeixo a la filmografia, amb alguna sorpresa…

Top 3 pel·lícules recomanades de Pedro Almodóvar

La pell que habito

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

La genialitat d'Almodóvar es precipita torrencial en aquesta pel·lícula convertida en un thriller existencialista com poques vegades es veuen. Una pel·li que és un fascinant i angoixant visat cap a les obsessions i la bogeria des de les absències que més marquen.

La pell com a essència de tot quan s'enyora el tacte ja impossible d'una altra pell; o el rostre que mai no ens tornarà a dedicar una mirada i que es converteix en viva imatge d'una ànima inabastable pel parapet d'aquesta mateixa pell. La pell s'habita en tot cas per sentir el món primer, amb la màgia inoblidable de les primeres coses.

La trama de la pel·lícula es torna més i més fosca, amb el doctor Robert Ledgard alliberant el seu turmentat esperit entre la ciència i una recerca de la immortalitat, o almenys de la vida robada. Claustrofòbica però fascinant. L'habitual color de tantes pel·lícules d'Almodóvar es redueix a un joc de negres i grisos perquè només la pell destaqui en un fons inquietant.

Parli amb ella

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

N'hi ha prou de disruptiu en aquesta pel·lícula. Crítics reduccionistes sempre assenyalen la fixació d'Almodóvar per la figura femenina com a protagonista bàsica de les seues històries. I seria perquè la dona com a personatge li dóna més joc en aquesta visió més intensa de la vida.

Però, desconeixent si es tractava d'una intenció per sorprendre o simplement perquè li venia de gust, en aquesta ocasió el tronc de la trama creix més en el vessant dels homes i la seva manera d'afrontar enyorances, tristeses, desitjos, frustracions i temors. Aspectes sobre els quals Almodóvar construeix una de les millors trames mogudes entre el desconcert, la sorpresa, la inquietud i aquesta rabiosa humanitat que només en aquest tipus d'intrahistòries, meitat embolics, meitat epopeies modernes, són capaços de transmetre'ns amb total empatia.

Benigne és un infermer que s'enamora d'una ballarina que no coneix. Després d'un accident, ella entra en coma i acaba amb cura. Quan una torera pateix una agafada i cau en coma, és portada a la mateixa sala, i Benigno fa amistat amb el seu acompanyant, Marcos. Dins la clínica, la vida dels quatre personatges flueix en totes les direccions, passat, present i futur, arrossegant els quatre a un destí insospitat.

dolor i glòria

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Amb la declarada voluntat de rescatar aspectes biogràfics del mateix Almodóvar, la pel·lícula despersonalitza l'assumpte i ens presenta un director anomenat Salvador Mallo. Una duplicitat que serveix per jugar al desconcert del que pot ser més ajustat a la realitat o no. A més d'oferir una certa llibertat al director per inventar-se o maquillar qualsevol aspecte.

La visió des de l'edat més que adulta d'un Salvador Mallo assetjat per certes xacres més que intimidatòries té aquesta indubtable nostàlgia de difícil tractament. Perquè la malenconia té una mica d'alegre record, mentre que la nostàlgia és la completa rendició que res no tornarà.

La infància s'apodera de tot amb els escenaris carregats de llum i somnis. La joventut es desenvolupa amb aquest natural fluir d'excessos i pulsions naixents. El còctel final és una maduresa que ho observa tot com passat pel calidoscopi de milers de llums psicodèlics, dolorosos.

5 / 5 - (12 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.