Dos grans actors destaquen en gran mesura a l'altra banda de la càmera. I és que res més intel·ligent que assegurar-se el futur, quan un encara és un actor requerit per a les grans produccions, que aprendre de l'ofici de la direcció per quan les arrugues no encaixin en gairebé cap paper (llevat del cas de Morgan Freeman que sempre encaixa amb alguna cosa). Perquè aquí ens centrarem en les millors pel·lícules de Mel Gibson com a director. Evidentment no voldràs que parli d'Arma Letal I, II, III o IV…
La qüestió és que en allò que deia de grans actors primer i directors després, d'una banda està Clint Eastwood i de l'altra Mel Gibson. Tant munta, munta tant. En tots dos casos les seves aparicions com a actors havien decaigut notablement i així com Robert DeNiro ha anat acceptant papers amb menys gràcia, aquests dos es parapeten darrere la càmera i surten a interpretar només quan un paperot els pot aixoplugar.
És clar que per dirigir cal valdre. I amb això de valer em refereixo a, des del bon instint per al guió, com la capacitat per trobar els millors plans o treure el millor dels personatges. A resultes de les grans pel·lis d'un i altre, a fe que van aprendre a consciència a dirigir…
Top 3 millors pel·lícules de Mel Gibson
Apocalipsi
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Una epopeia a la vora del mestissatge entre Europa i Amèrica a descobrir. Una trepidant història de supervivència al món maia que malbarata acció però que també transmet una empatia esglaiadora. Serà cosa de les seves converses completament en llengua mayense o la perfecta ambientació en aquest món selvàtic, sotmès a normes ancestrals on hi tenien cabuda sacrificis i castes.
La pel·lícula està esquitxada de moments mítics, rodats amb gran mestratge. Per exemple: el moment del sacrifici a la cúspide de la piràmide per on roden caps i al judici sumari dels quals es veu conduït Garra Jaguar però que finalment esquiva gràcies a un eclipsi que convenç a tots que els déus no estan conformes amb la sagnant ostentositat.
Però el millor arriba a les últimes escenes. Després de la tensió per la persecució i el risc imminent de mort del prota i la seva família arribem a un apoteòsic final, catarcíc i sinistre, una veritable meravella que val la pena gaudir. Em quedaria molt a gust explicant-ho aquí. Però em va privar per si de cas ets dels afortunats que encara no ha vist la pel·lícula…
Braveheart
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Vaig anar a veure aquesta pel·lícula amb un amic al cinema. En sortir em va dir que li encantaria agafar una espasa i assaltar un fort o l'ajuntament del poble si no, qualsevol cosa que sonés a poder. I és que es tracta d'una pel·li d'èpica poques vegades aconseguida. Similar cas al de Gladiator o, buscant un simil literari, a El comte de Montecristo. Almenys en la idea de la venjança més justa com a causa vital.
Un llargmetratge que tenia de tot, romanticisme per l'amor perdut i l'enrenou de nous amors impossibles pel deute espiritual amb aquest mateix amor. Però també escenes castrense inoblidables amb els escocesos enfrontant-se a tots com aquells 300 espartans que els dono cera als perses. Amb William Wallace capitanejant-los res no podia sortir malament. El seu enginy era capaç de plantejar estratègies mai abans vistes que enardeixen imprevistos soldats i desconcertats espectadors.
Després hi ha la política, és clar. I quan els senyors escocesos es posen a negociar amb els anglesos per assegurar-se els dominis per sobre de la incipient revolució alliberadora. Traïcions que apunten a la fi de la gran obra de Wallace, amics que mai no l'abandonen, tocs d'humor i la forja de la llegenda que ja venia carregada per les cròniques de la seva època.
La passió de Crist
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Rodar una pel·lícula sobre Jesucrist en els seus últims dies no té gaire aventurar-se a novetats argumentals. I tampoc els esdeveniments apunten al gir sorprenent o al descobriment de molts altres fils argumentals. Però tal com feia JJ Benítez en la seva sèrie de «Cavall de Troia», sempre es pot aprofundir en el personatge i els successos fins a allò nuclear.
Gibson va voler fer del patiment sobrehumà sensació física. Si l'home va ser capaç d'ajusticiar Déu a cop de fustiga, d'espines incrustades, de llances al costat i de claus a les mans, per què no representar-ho de la manera més fidedigna? Posar-nos a la pell de Jesucrist no és qualsevol cosa.
De fet la cinta va apuntar a la blasfèmia per a no pocs cercles eclesiàstics o per a comunitats jueves, perquè en les darreres 12 hores de la vida de Crist que narra Gibson la sang ens esquitxa amb ple efectisme. Soliviantar segons quins àmbits amb el mer reflex del que ha passat significa que s'ha encertat de ple.
Una pel·lícula salvatge… potser. Però segur que molt menys que allò que els mateixos homes van fer a Déu viscut en primera persona, o des dels ulls d'una mare i uns amics que, potser per allò excessiu del càstig, es van convèncer de la necessitat de transmetre el seu missatge.