Les 3 millors pel·lícules de Daniel Day-Lewis

Conforme passi el temps, més trobarem a faltar un geni de la interpretació com va ser Daniel Day-Lewis. Seria cosa d'aquesta intensitat amb què assumia cada paper, la qüestió és que probablement patís aquest desgast que de vegades assalta els que es deixen tot en qualsevol faceta creativa. Una cosa així com el Bunbury sobrepassat en veu i ànima pel monstre sobre l'escenari.

La qüestió és que Lewis transmetia als seus personatges aquesta potència, aquell rampell que ho feien sempre protagonista encara que no capitanés l'elenc de torn. No hi ha pel·lícula de Daniel Day-Lewis en què no ho recordem en gran manera. I fins i tot podríem jurar que ell era el protagonista en qualsevol cinta on participés. Més que virtut, que també, el seu fort era entrega completa.

Amb certes similituds a un altre gran com Sean Penn, amb aquesta mateixa vis dramàtica cap a allò transcendent, s'acaba per erigir aquest tòtem del setè art. Un Lewis a qui mai no s'acaba d'oblidar una vegada retirat a casa seva al camp, ja sigui amb el seu horta com hortolà o amb els seus fantasmes com Allan Poe, qui sap…

Top 3 pel·lícules recomanades de Daniel Day-Lewis

En el nom del pare

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Sol passar que la realitat es transforma en llegenda i els personatges més insospitats en els seus herois. I és clar, a la imatgeria nacionalista irlandesa li va venir que ni pintat el problema dels quatre de Guildford. Aquells pobres diables empresonats injustament després de ser condemnats al Regne Unit per un brutal atemptat. De la mateixa manera que la tropelía judicial va ser de traca, la imputació del rol d'herois als nois per pot de l'IRA també va resultar repulsiu.

I al mig ells, uns xavals que si bé participen d'aquesta aversió a l'anglès com a pàtria, tampoc és que anessin més enllà de la protesta sorollosa que potser es deuria més a aquest desencant propi de la joventut. De fet hi ha un aspecte que Daniel Day-Lewis eleva en aquesta pel·lícula fins a nivells del que és humà i sociològic de primera magnitud. I és que la pel·li, per sobre de tot, es defineix molt bé ja des del títol.

La relació de Gerry Conlon amb el seu pare treu el cap a aquells dies en què es posa en dubte l'autoritat del pare. Davant la insolència i el menyspreu, l'amor del pare; davant del desarrelament i l'abandó, l'amor del pare. El rerefons queda clar que és el conflicte irlandès, però la substància de la pel·lícula és més la relació paternofilial. Fins a aquest punt de no retorn que passa de vegades. Em refereixo a quan un encara pateix aquesta irreverència juvenil que impedeix demanar perdó a un pare. Gerry es queda sense pare abans que arribi el moment del perdó. Aquesta és la veritable pàtria perduda, el cor d'un pare que deixa de bategar sense quedar gens clar.

Gangs of New York

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

La típica pel·lícula coral en què la imatge del personatge de Daniel Day-Lewis arrasa amb tot. De fet poc va poder fer en aquesta ocasió Di Caprio per assolir el nivell i la intensitat de Lewis. És clar que el personatge de Bill The Butcher ens guanya des d'aquesta violència histriònica que ja neix de la primera mirada i la primera expressió de Lewis. Mentre Di Caprio ha de transmutar-se en un Amsterdam molt més pausat, amb la seva visió d'home de món.

Conforme avança la peli, sumida en una encertada foscor que no va amb draps calents sobre com s'escriu la història realment, l'antagonisme dels dos personatges ens manté trets d'aquest món en penombres carregat de sinistra teatralitat. No hi ha pàtria gloriosa sense misèries ni guerra que mereixi ser exalçada en cap crònica. Perquè tots són mercenaris amb interessos tan espuris com els dels mateixos líders que lideren una facció o una altra.

Nova York va ser aquell barri marginal de Five Points, des d'aquí es va aixecar la ciutat que avui és. Perquè actualment fa gala, qualsevol ciutat, no només NY, de la seva integració de cultures. Però abans els exèrcits es nodrien d'aquells ciutadans de segona que malvivien en barris marginals. Qualsevol guerra podia ésser l'excusa. Però posats a anar a la guerra, perquè no començar-la a la mateixa ciutat…

Etern somriure de Nova Jersey

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

No és que Lewis s'encasellés mai en cap estereotip. Però revisant la seva filmografia ens recorda la disparitat de les seves representacions. Quan un actor és capaç de fer-te oblidar qualsevol dels seus personatges anteriors només iniciar-se la primera escena, sens dubte ha aconseguit aquesta mimetització perfecta que varia segons el context fins al que és irreconeixible…

Fergus O´Connel és un home que té una missió… és un dentista que viatja per la Patagònia amb moto predicant l'evangeli de la higiene dental al poble sud-americà. Mentre li arreglen la moto, coneix la guapa i jove filla del mecànic, Estela. Ella s'enamora immediatament de Fergus; però ell està casat i ella promesa.

Ella el convenç per acompanyar-lo com el seu ajudant. A poc a poc, la passió d'Estela va creixent… I Fergus segueix fidel a la seva dedicació. Frustrada, Estela el deixa. Fergus rep llavors males notícies de casa seva i haurà d'escollir entre els seus sentiments i la seva feina…

5 / 5 - (16 vots)

1 comentari a «Les 3 millors pel·lícules de Daniel Day-Lewis»

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.