La noieta aquella de la sèrie «L'internat» tenia encant. Però en altres casos ja va passar que la bona acollida d'una sèrie podia suposar la mort d'èxit de molts dels protagonistes ia apartats de l'imaginari cinematogràfic comú. Que el cas d'Anna d'Armes aconseguís escapar a aquest efecte dòmino, que s'emporta tants actors i tantes actrius, dependria de la sort i que certament Ana d'Armas tenia molt més que encant.
L'habitual llegenda que acompanya l'èxit. Ana de Armas també descriu darrere seu l'estela de les grans estrelles hissades gràcies a la perseverança des del no-res. I segurament l'èpica tindrà el seu punt de realisme si és el cas. Però és que Ana de Armas tenia a favor la seva incomparable camarogènia, neologisme que m'acabo d'inventar com a extensió de fotogènia. Perquè no hi ha càmera que es resisteixi no només a la imatge d'Ana sinó a aquell transitar seu per l'escena. Aquesta actriu cubana es mou amb la lleugeresa d'una musa mentre, paradoxalment, carrega amb la pesadesa d'uns gestos que ens poden submergir en una malenconia que ens travessa amb la mirada.
Desconec si és cosa de la formació en arts dramàtiques. Només es doni resultats finals. I Ana de Armas compendia tot allò que es pot demanar a una actriu. Pot arrabassar des del somriure o les llàgrimes. Tot el que fa té aquest pòsit d'absoluta versemblança. El seu únic però és el que als seus inicis podria haver estat virtut per ajustar-se a papers més «juvenils». Em refereixo a aquesta aparença de joventut eterna. Curiós que només se li pugui posar un però des del que és purament fisonòmic. La bellesa mantinguda en el temps de vegades pot jugar a la contra.
Per cert, als links de cadascuna de les cintes seleccionades pots veure gratis algunes pel·lícules d'Ana de Armas, en plataformes completament legals, no et dic més…
Top 3 pel·lícules recomanades d'Ana de Armes
rossa
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Ficar-se al paper de Marilyn Monroe anticipa la crítica fàcil. El mateix director de la pel·lícula, Andrew Dominik, ho sabia i anuncia que hi ha alguna cosa que ofendrà tothom. Sens dubte tindrà raó perquè la legió d'ofènidets es multiplica entre els mitòmans.
Però quan s'és capaç de veure aquesta pel·lícula biogràfica de la malaguanyada Marilyn amb una visió alliberada, l'assumpte canvia. En primer lloc perquè l'assumpte parteix d'un ficcionat previ, d'una novel·la de Joyce Carol Oates ni més ni menys. I així et treus de sobre els acèrrims detractors que saltaran des de la primera escena.
Després tot passa amb un mimetisme espectacular com pocs s'han vist a l'hora d'abordar qualsevol representació mínimament biogràfica. Una actuació-gesticulació-interpretació a l'alçada de Rami Said Malek fent de Freddie Mercury. Un treball espectacular d'Ana de Armas, carregat de riscos però finalment aconseguint aquest status d'actriu amb majúscules que l'Armas ja demostrava amb regularitat els últims anys.
Per moments la Marilyn d'Anna d'Armes sembla el mateix Joker de Joaquin Phoenix. De fet hi ha una mica de personatge torturat que tots intuíem a la Monroe que encaixa amb les mateixes mancances emocionals d'aquell memorable Joker sinistre des de la bogeria o la bipolaritat.
Després hi ha allò de la pestilent aroma del masclisme més cruel, el més físic, el que tirava de l'abús amb quotidianitat infrahumana que tot i així tan sols satisfà la infausta existència de la Monroe. I Ana de Armas aporta el més excels dramatisme perquè només irromp a la pel·li segueixi sent aquesta nena traumatitzada amb qui s'enlaira la cinta.
La resta és drama en un viatge al·lucinant on la tragèdia treu el cap a cada instant. Les aparences portades fins a les últimes conseqüències més lacerants. L'estranya virtut de la bellesa carregada com a contraprestació amb la condemna. Només que en aquesta ocasió poca concessió queden per a les llums. Les ficcions de la Monroe per al cinema eren farses, mentre que les seves interpretacions més rabioses es tancaven en espiral sobre l'ésser humà alienat del tot que habitava a les seves entranyes.
Vanaglòries esteses com a ponts sobre abismes. Una sensació de l'esglai cernit a cada instant. Sense concessions per a la brillantor popular. Tot al contrari. Aquesta pel·lícula és ombres i més ombres en un descens a l'infern com el destí d'un Dante incapaç de sortir dels anells de l'infern. Perquè ningú no acompanya la Monroe en el seu particular esdevenir. Ni Virgili ni Déu.
Punyals per l'esquena
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:també pots veure aquesta pel·lícula d'Anna d'Armes completament gratis en aquest enllaç: RTVE PLAY.
El personatge d'Ana de Armas sosté la trama d'aquesta barreja sucosa entre comèdia i suspens. Perquè mort el patriarca Harlan Thrombey tots aspiren a aquesta darrera abraçada amable convertida en milions o propietats. Fills i nores, fills i gendres. Tots esperen la recompensa corresponent amb què rellançar les seves vides.
Però el vell Harlan sembla cansat de l'amor interessat i focalitza a la seva infermera Marta, encarnada per Ana de Armas, la seva última esperança que el seu llegat acabi a les millors mans. Tot transcorre a un ritme trepidant. Per moments sembla que el marró de la mort de l'avi se'l menjarà la pobra Marta. Uns semblen bons i són dolentíssims, mentre que altres semblen enfosquir la trama per finalment resplendir. Típic canvi de rols però no per això màgicament sorprenent.
Quan el conegut novel·lista de misteri Harlan Thrombey (Christopher Plummer) és trobat mort a la seva mansió, just després de la celebració familiar del seu 85 aniversari, l'inquisitiu i cortès detectiu Benoit Blanc (Daniel Craig) és misteriosament reclutat per investigar l'assumpte. Es mourà entre una xarxa de pistes falses i mentides interessades per intentar descobrir la veritat després de la mort de l'escriptor.
2049
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Anna és capaç de transmetre, des de la seva bellesa desconcertant, una freda sensació d'alienant perfecció. Per això el seu paper en aquesta pel·lícula com una replicant anomenada Joy resultés captivador. Essencialment programada per complaure, però finalment reconvertida en aliada del protagonista, Ana d'Armas dóna a la cinta una càrrega de magnetisme, de fascinació pel que el futur ens podria oferir pel que fa a vells mites de la robòtica i la Intel·ligència Artificial.
La pel·lícula va ser rebuda amb el típic desencís dels amants de l'original trenta anys abans d'aquesta adaptació. Però, certament, es tracta d'una pel·lícula millorada en efectes, dinamitzada en trama i que encara perdent aquest punt existencialista de la inicial, passa per ser un referent de la ciència ficció actual, sens dubte.
L'ésser humà capaç de generar rèpliques humanes no ja des del clonatge sinó des de la tecnologia. Els vells dilem sobre la vida i la mort i la paradoxa que l'obra sobrevisqui el faedor com un Déu fallit. A més, com dic una trama molt sucosa i una factura com a superproducció que donava aquest plaer especial per veure-la en cinema.
Altres pel·lícules recomanades d'Ana de Armas
aigües profundes
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Erotisme i suspens, thriller eròtic com ja denominen els especialistes a pel·lícules d'aquesta índole. Una cinta on Ana d'Armes resulta plenament convincent com a dona fatal, carregada de totes les armes de conquesta fins a la derrota de l'amant per completa bogeria. Ana de Armas (Melinda) és la mantis que debora la seva parella, Ben Afflet (Vic) després de cada apassionada entrega al llit o on toqui.
Per a ella no hi ha passió sense sobrepassar límits. Melinda sap que Vic està completament entregat malgrat els capricis, les sortides de to i la recerca de sexe en qualsevol altre braç. Però no hi ha passió desmadrada sense excessos que poden portar el crim, a una set de venjança del rebuig.
Les aigües sempre poden recollir els secrets més foscos. I mentre no hi hagi proves definitives Vic pot continuar focalitzant el seu odi passional en crims cada cop més alevosos. Perquè una vegada fet l'assassí passional ja importa poc una víctima més.
Tensió a dojo plenament entenedora per a un protagonisme femení convincent en aquest camí cap a la bogeria. La mateixa Patricia Highsmith estaria orgullosa d'aquesta adaptació on Melinda ofereix una dolçor trasbalsada, sensual però depravada.
4 comentaris a «Les 3 millors pel·lícules d'Ana de Armas»