Hi va haver un temps en què em costava diferenciar Robert de Niro de Al Pacino. Actualment és més fàcil perquè queda clar que De Niro és el que es dedica a protagonitzar pitjors papers. Algun dia parlarem del pobre de Robert i la seva imprevisible decadència quan no fa tant de temps s'encarregava de posar cara als personatges més sofisticats i magnètics de la gran pantalla. Fins i tot competint directament amb Al Pacino a El Padrino II…
La qüestió és que Al Pacino encara és actualment un dels grans des d'aquesta vocació que el va portar a lliurar-se a la seva passió per la interpretació sigui com sigui. Perquè misèries inicials mitjançant, que segurament van acabar per adobar-lo i dotar-lo d'una caracterització molt típica, Al Pacino mai no es va rendir en la seva voluntat pel reconeixement de públic i crítica.
Al Pacino dispone de un sugerente juego de registros que encajan a la perfección en un rango de papeles entre lo oscuro y lo inquietante. De antihéroe a mafioso o criminal, pasando por el mismísimo diablo o por cualquier personaje capaz de albergar hondos secretos que se intuyen en el brillo de sus ojos. Algo así como la caja de Pandora justo antes de abrirse y desplegar los males del mundo y del submundo.
Però el millor és que de vegades aquest aspecte seu també sap adaptar-lo a la paròdia i fins i tot a l'humor. Per allò que els pols oposats s'atreuen sempre que un sàpiga manejar-se, com a bon actor que és Al Pacino, en diferents caracteritzacions.
Top 3 pel·lícules recomanades d'Al Pacino
el Padrí
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Sens dubte podríem fer de les 3 entregues del Padrino el podium de lo mejor de Al Pacino. Pero más allá de esta soberbia interpretación continuada en el tiempo, me gusta rescatar otras pelis donde toparnos con un Al Pacino fuera de encasillamientos tan gloriosos como limitantes. Además, la tercera parte se le quedó un poco corta a Coppola y dejó al bueno de Al Pacino bastante lejos de lo esperado por «exigencias del guion».
De tota manera, hi ha poca cosa més a dir de l'actuació d'Al Pacino en qualsevol dels lliuraments… potser simplement l'esbarjo, el reconeixement exhaustiu de la seva figura com l'emblema que va suposar i suposa per a l'apropament a un món de la màfia que Mario puzo va posar sobre paper amb una fidelitat estremidora. Després tipus com Marlon Brando i Al Pacino van rematar a la gran pantalla amb una caracterització estratosfèrica.
Tot esperant una quarta entrega que sempre està a l'aire, per a la qual fins i tot es va estudiar DiCaprio, tots associem la trilogia amb Al Pacino. En part perquè don Vito, el bo de Marlon Brando, potser no estava per remakes i es va retirar a la primera de canvi. La qüestió és que el seu fill (Al Pacino) va heretar a la ficció el llegat de don Vito, que ja gestionaven interpretativament alhora a la primera part.
Gegant des de l'enlairament com el fill anomenat Michael Corleone que porta als seus gens i en el seu aprenentatge tota la crueltat dels negocis. Així com la desconcertant empremta del que és familiar com a contrast a un món de l'hampa on qualsevol afront podia ser solucionat amb bales.
L'advocat de el diable
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Em va flipar Al Pacino en aquesta pel·lícula on no era protagonista absolut i no obstant regia en cada escena. Poques pel·lícules de terror, o almenys de suspens, on la figura d'un personatge habita totes les escenes com a capaç de transfigurar-se a cada segon.
Vale que Al Pacino era el mismísimo diablo y que Keanu Reeves asumiera su rol de tipo ambicioso, pero asustadizo junto a una Charlize Theron que va sufriendo en sus carnes las tentaciones diabólicas más desquiciantes. Pero es que él siempre está ahí, como escuchándolos en la sobremesa u observándolos a los pies de su cama.
Una película para descubrir cómo un actor puede transmitir mucho más que sus gestos y sus palabras. Al Pacino tira de mirada, de sonrisa amable, con un toque pérfido que augura en todo momento una perdición del hombre que cede finalmente a las ambiciones.
La trama se va intrincando desde aspectos personales de los protagonistas mundanos. Mientras, Al Pacino va cerrando un plan que solo el libre albedrío que puede tomar el ser humano como elección liberada de toda carga frente al maligno puede deshacer. El dilema queda ahí, con el diablo siempre se pierde y las tentaciones son demasiado llamativas para quemar vanidades y hasta el alma.
el dilema
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:En un altre tàndem espectacular al costat de Russell Crowe, Al Pacino es converteix en un periodista anomenat Lowell Bergman, encarregat de donar veu a Jeffrey Wigand (Crowe), un químic acomiadat d'una gran tabaquera per qüestionar algunes pràctiques amb què assegurar-se fidelitat química dels clients fumadors.
Suena a asunto muy real y lo es. Una película que desvela las tropelías de una industria venida a menos, pero capaz de todo por mantener cuotas de mercado cada vez más prohibidas en el momento de emitir la película, allá por 1999. En un asunto tan real, la personalidad de Lowell Bergman se mueve entre el interés mediático con el que elevar su audiencia y el verdadero interés sobre un asunto que pone los pelos de punta.
David contra Goliat. Dos personajes contra toda una industria. Solo que en esta ocasión la ficción eleva lo ocurrido en la realidad desde esa sensación más próxima, absolutamente mimética, de estos dos protagonistas. En su rol entre el mero interés por el share y la continua implicación más cierta en el asunto, encontramos a un Al Pacino que nos gana con esa intensidad de la transformación de su personaje.
1 comentari a «Les 3 millors pel·lícules d'Al Pacino»