Sempre m'han agradat les històries en què apareixen herois quotidians. Pot ser que sigui alguna cosa sensibler. Però la veritat és que trobar una història en la qual et pots posar a la pell d'aquesta persona veritablement excepcional, que s'enfronta a la crueltat, a el cinisme, a l'abús, a qualsevol forma de maldat actual a resum, m'acaba suposant una trobada feliç amb la literatura.
Núria és l'heroïna d'aquesta novel·la. Una dona amb inquietuds literàries que semblen trobar un magnífic llit com a redactora d'un programa de ràdio. Durant el seu acompliment com a tal, arriba un moment en què coneix d'uns casos d'especial crueltat.
Recordes el cas de la talidomida? Crec que encara caminen remenats amb els tribunals un nodrit grup de nens dels 60 les mares van prendre aquest medicament per potenciar sap Déu quins aspectes genètics dels nens.
Això de la talidomida ve al cas perquè Núria, la protagonista, coneix el cas d'una oient que vol manifestar les atroces circumstàncies que envolten a uns nens nascuts amb malformacions. És en aquest moment quan l'heroïna acaba per despullar-se de la por i decideix prendre cartes en l'assumpte.
Una història així anima a actuar, a rebel·lar-se contra la inhumanitat. Com sempre, la lluita de l'individu contra el sistema s'assembla a aquest David contra Goliat. Només que, malgrat que les Escriptures Sagrades mai ho van explicar, Goliat sol ser sempre un poderós monstre que pot arribar a aixafar-de una trepitjada.
La investigació de Núria es converteix en un perillós camí cap a la veritat que pot portar-se per davant. Fins on podrà arribar, els perills que l'aguaitaran en cadascun dels seus moviments. La trama arriba de seguida un ritme trepidant on el lector sua la cansalada esperant que tot surti bé.
Lògicament, no es pot dir si aquesta història acaba bé o malament. El que sí m'animo a dir és que literàriament té un fantàstic final.
Ja pots comprar La petjada d'una carta, l'última novel·la de Rosario Raro, aquí: