generació perduda

Ens equivoquem. Què se li va a fer. Però ho vam fer a posta. Ens van cridar la generació perduda perquè mai vam voler guanyar. Acceptem perdre abans fins i tot d'haver jugat. Vam ser derrotistes, fatalistes; vam caure en el facilis Descensus averni de tots els vicis en què gastar les nostres vides. Mai ens vam fer vells ni decadents, sempre vam estar tan vius ... i tan morts.

Només parlàvem de l'avui perquè era el que ens quedava, tot un immens avui de joventut, vitalitat i somnis desterrats, esgotats, extirpats amb la cirurgia de les drogues. Avui era un altre dia de cremar en la ràpida combustió de la vida. La teva vida, la meva vida, tan sols es tractava de temps que calcinar com fulles d'un calendari frenètic.

¿Rectificar? Era de covards ¿Aprendre? Millor oblidar ¿Conscienciar? Tenim la nostra escola de l'autodestrucció, no vau poder conscienciar-nos.

Sens dubte, el nostre fonament es basava en la famosa i repetitiva espiral de l'autodestrucció; sembla estúpida, il·lògica, ningú tira pedres contra la seva teulada, ningú excepte nosaltres. Ens encantava tirar pedres contra la nostra teulada, pixar contra el vent i ensopegar centenars de vegades sobre la mateixa pedra. Ens van dir "no" i nosaltres protestem amb un rotund "sí"; contracorrent hem anat sempre contra corrent morim ofegats en el nostre indolent orgull.

Mai ens vau entendre, no tracteu de fer-ho ara, oblidar-vos de nosaltres i dels que vindran, de la nostra escola, al darrere. Som un nombre de baixes estimades per endavant, som la més perduda de les causes, la més nihilista de tots els corrents, és filosofia, simplement filosofia, res més.

La perspectiva de la perdició era la més còmoda de les posicions, era la inèrcia, la força centrípeta al voltant de la merda, l'univers dels rebels més sense encant, tot el que nosaltres, encegats voluntaris, volíem veure. En algun lloc havia d'estar la llum, però que ningú la s'encengui! Simpatizábamos millor amb la foscor que sempre havia regnat en les nostres vides; sempre, des d'aquella vegada, des d'aquell dia recòndit en què deixem de creure, de creure en qualsevol cosa.

En aquest avui trobo a faltar una porta, una porta que hagués deixat oberta. Tots aquells que vam ser ja s'han anat. Ser l'últim no em sembla una heroïcitat, ni em fa pensar que vaig estar equivocat. Ja sabeu, rectificar era de covards; però ¡trobo tant a faltar el haver-me deixat una porta oberta!

Una porta ¿Per què? Per no estar tancat en justificacions constants que no vaig estar equivocat, per no haver d'estar desahogándome engabiat pensant, sinó obrint-me i explicant-a algú. Voldria una porta per no tenir aquesta corda que porto a les mans, una porta és una sortida, una vida nova, una oportunitat, una alternativa que mai ens vam voler permetre la generació perduda.

Una mica fart si que estic, ja no sóc tan jove ni tan vital. Avui (Com sempre, torno a pensar només en avui), estic amb la gruixuda corda entre les meves mans, miro el travesser, llanço la corda sobre aquest, em pujo a la cadira i lligo l'extrem de la corda fermament al seu altre costat, ja la tenia mesura, un dels pocs actes premeditats que he fet mai.

He passat el coll a través del nus de la forca i m'ho he ajustat sentint un agut calfred. Tan sols em falta empènyer la cadira i l'estómac se m'ha fet un nus, els genolls em tremolen i em travessa les entranyes de dalt a baix una profunda malenconia. De nou anhelo una porta oberta, em col·locaria en el seu llindar, faria un reverencioso gest per acomiadar-me, mirant de front a l'passat que deixaria aquí tancat. Després, assegurant-me que tot allò es va acabar, pegaria un sonor cop de porta. En comptes d'això, acabo deixant-me anar de la cadira, ja és massa tard per rectificar, com sempre en la qual va ser la meva vida.

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.