Revista literària «Àgora». 2006. Il·lustració: Víctor Mógica Compaired.
La nit marcava les seves negres hores amb l'assossegat espurneig de la fusta en el foc. Àguila buscava en la foguera instruccions per al combat de l'alba, però el seu sentit màgic seguia sense manifestar-se, sense notícies dels grans esperits Sioux.
No podia ser que els vells indis morts l'haguessin abandonat aquella nit, quan la decisió de l'atac al Fort San Francisco estava a les mans. Els altres sis savis esperaven al voltant del foc el senyal; algun començava a aixecar la vista. Els seus ulls esquinçats, d'on partien les sinistres pintures de guerra, buscaven la mateixa perplexitat dels seus companys.
A l'esquena dels savis privilegiats, els guerrers esperaven impacients les arengues dels seus ancestres i les seves revelacions sobre l'enemic. L'aspecte d'aquests guerrers produïa espant; els seus ulls brillaven al caprici que la dansa del foc executava al fons de les pupil·les; les mateixes pintures que les dels seus grans, dibuixaven traços esquinçats de mort. S'aplicaven també tals distincions als seus fornits pits i sobre els tensats músculs dels seus braços creuats.
Aquella elegància i la seva tètrica cerimònia, es devia al fet que el coneixement màgic al voltant de la foguera havia concedit a la tribu Àguila una supremacia bèl·lica sobre moltes altres tribus. La lluita d'aquells implacables guerrers Sioux havia nascut per una natural tendència expansiva. La caça a les muntanyes i la pesca al riu Plata no eren suficients ja per a un complet suport. El necessari nomadisme els va fer estendre cap a la praderia.
Precisament enmig de l'extensa praderia es trobaven els Sioux aquella nit. Entre tots formaven una gegant circumferència al voltant de la foguera. Així evitaven el xiulet incessant de vent de la vall. Una forta corrent d'aire que colpejava les nues espatlles dels guerrers apostats a l'exterior de l'anell humà i arribava suaument, filtrat gota a gota, fins a la foguera.
Al centre de tots hi havia Àguila, dissimulava el seu creixent nerviosisme inspirant profund, com si estigués a prop de la transcendental trobada. Tot i això, estava plenament en el seu estat físic. Sentia perfectament les cames entrecreuades i els colzes recolzats sobre els genolls. Notava com la dura pell de bisó fregava la pell de la seva esquena i estrenyia les aixelles. Escoltava, veia i percebia el foc ascendent, el teixit onejant del cos de la combustió, el color, la calor.
Amb enorme neguit, Àguila va tornar a elevar la seva veu en la invocació. Davant tal acció ja no es va poder posar remei a un lleuger murmuri d'incomprensió. Mai abans havia hagut de trucar Àguila tres vegades als esperits.
No obstant això, pocs segons després, els esperits van arribar, i amb inusitada força. El vent, detingut anteriorment per la concurrència, es va elevar sobre el cap de tots ells, remuntant fins al buit central i apagant la foguera d'un precís buf. Les brases es van desplaçar en entorn, brillants però absents de foc. Un creixent rumor presagiava un imminent desconcert enmig de la sobtada i fosca nit.
“!!Els esperits volen parlar!!” va cridar Àguila amb una estrepitosa veu que es va estendre per tota la vall, detenint el xiuxiueig atropellat i qualsevol indici de moviment. Quan el seu ressò es va aturar, el no-res es va estendre amb la disfressa negra de la nit. La immensitat de la vall semblava haver-se enclaustrat per aquella estranya proximitat de la nit tancada, on algunes mans violentades pels successos s'estenien per palpar només elements misteriosos.
En la immensitat captiva per la tenebrositat ni tan sols el vent bufava, ni gens ni mica. Només les estrelles podien contrastar que eren a camp obert. Per uns segons res no es va sentir, res es va veure, res no va passar. Un presagi inefable recorria elèctricament les tenebres, transmetent un corrent de manifesta inquietud dins d'aquesta exclusiva serenitat dels fets impredictibles.
La llum de la foguera va tornar a brillar on s'havia extingit, il·luminant únicament a Àguila amb un nítid to vermellós. Tots van poder contemplar a l'vell visionari. La seva figura dibuixava una perllongada ombra perfilada en forma triangular.
Els esperits havien acudit amb una força desconeguda aquella nit. Els sis savis miraven temorosos aquella visita especial que posseïa a la seva gran visionari. Fora d'això, tot va passar com sempre, la cavernosa veu del més enllà va sorgir per mitjà de la gola d'Àguila:
"L'alba el demà portarà als ocells d'acer que llançaran foc sobre tots els grans poblats. El petit home blanc dominarà el món, i voldrà exterminar algunes races de la faç terrestre. Els camps d'extermini seran els seus últims càstigs. Vindran anys de mort, bogeria i destrucció en el vell continent desconegut ".
Àguila transmetia l'incomprensible missatge mentre les mans cegues palpaven el terreny, a la recerca d'una de les branques escampades encara en brases. En va agafar una per l'extrem intacte i es va dirigir el caliu al seu avantbraç dret.
"Heu de detenir l'home blanc, la marca del seu exèrcit és una creu falsa els braços estan doblats en angle recte. Feu-ho abans que sigui tard ..., detenedle abans que sigui massa tard ".
Després d'aquelles últimes paraules, el foc va tornar a extingir-se i Àguila es va desplomar d'esquena sobre el sòl. Quan els altres sis savis van tornar a encendre la foguera, Àguila va mostrar una esvàstica sobre el seu braç, no entenia el seu significat, però els esperits havien declarat la seva malignitat.
Els savis van anunciar que ja tenien el senyal, en aquell clarejar s'havien d'enfrontar sense por a l'home blanc per acabar amb el seu signe. Els guerrers van ballar al voltant de la foguera. Hores després, amb l'albor, molts moririen infructuosament a mans dels potents rifles Winchester, abans d'arribar ni tan sols a aproximar-se al Fort San Francisco.
En acabar la massacre, el fort vent dels esperits va tornar a aixecar-se, va xiular furiós per l'assassinat dels seus fills. Fins que els pits nus dels guerrers, jaents i absents d'alè, van ser enterrats per la pols.
Cap d'aquells Sioux no va saber que el seu primer enfrontament en batalla contra l'home blanc, proveït d'armes de foc, era una causa perduda. Van creure que els esperits els havien animat a la lluita. El missatge de la foguera havia estat clar per a ells.
Però els esperits no parlaven d'aquesta batalla, ni tan sols de qualsevol batalla que els Sioux poguessin conèixer en tota la seva vida. El missatge s'havia avançat molts anys, fins al 1939, data en què va esclatar la Segona Guerra Mundial de la mà d'Adolf Hitler.