Probablement es tingui dret a consultar la voluntat popular en el cas català. Però hi ha uns matisos que condueixen aquest supòsit dret per camins perversos. A saber:
- Si el mateix Govern que sol·licita el dret a la consulta surt al carrer sota la bandera de l'Sí a la independència fins en el propi dia de la Regió que representa tots, la idea es perverteix fins a nivells inassumibles.
- Si es deixa de banda l'aprovació de la Constitució que ens uneix a tots i que va donar suport una gran majoria de catalans ..., s'obre la caixa de pandora sobre totes les consultes hagudes i per haver.
- Si el necessari punt de partida d'igualtat acaba esbiaixada per mitjans de comunicació públics que donen suport descaradament una de les faccions, l'escenari es satura de fosca propaganda.
- Si la història es capgira descaradament, si els aspectes econòmics es fan servir com a fonament quan aquesta regió ha estat reiteradament afavorida (bé per ells, per tots els catalans que han aconseguit prosperar, malament pels independentistes que ometen aquest guany progressiva per anunciar que a la actualitat paguen més que reben) la decisió acaba orientada cap pulsions manipulades i tergiversadores.
I fins aquí la meva opinió, que no és poca ...
Joan Coscubiela no és que coincideixi amb mi, però al menys s'atreveix a aixecar la veu, com molts altres polítics, pensadors i literats (no tant futbolistes o entrenadors de futbol amb parents cobrant de la maquinària independentista) que parlen amb l'equidistància necessària enfront de radicalismes. (Es demonitza l'equidistància, però entre la bipolaritat de l'proces i de el govern espanyol sempre serà més encert, malgrat el molt que se'ns condueix avui dia cap al posicionament per uns o altres en qualsevol aspecte).
Joan es reafirma en el dret de vot com una cosa innegable. Però de la mateixa manera confirma que la unilateralitat, per sobre fins i tot de la majoria de persones, no és evidentment la via.
La impunitat que pensaven els impulsadors de la desconnexió no era tal. Independentment que les presons preventives puguin ser sempre i en tot cas vistes com més o menys injustes (els arguments de possibilitat de fugida i altres factors són sempre elements subjectius que el jutge afegeix motu proprio a el dret mateix), la justícia es deu al que es deu, sense cap tipus de discriminació. A molts ens agradaria que finalment el Sr. Rajoy fos acusat de corrupció, però la demostració final no és tan fàcil com l'evident acusació sobre els independentistes que amb llum i taquígrafs van declarar una independència d'esquena a la majoria de catalans i davant de la llei.
Novament m'he deixat portar per la meva pensament particular. Coscubiela no veu a la via judicial la solució. En aquest llibre empantanegats es demana política (no diré altura de mires perquè és un terme que, de gastat per polítics indecents ha perdut tot el valor).
Coscubiela va demanar política el 7 de setembre de 2017 quan va assegurar que es deixaria partir la cara perquè es voti, però sense saltar-se els drets de tots els catalans (no cal oblidar que els catalans independentistes sempre seran catalans. I no obstant això amb la seva desconnexió unilateral pretenien despullar d'identitat espanyola als catalans que, tants com ells o més, se sentien tot i així, espanyols)
Coscubiela no podia definir-se millor. Tot està empantanegat. Tanta falta fa reformar la Constitució i obrir nous escenaris com que s'aconsegueixi per vies legals, polítics o fins i tot de pressió popular. Tot, qualsevol argument val excepte la gesta de tirar pel camí del mig per considerar que es disposa de la veritat única, d'el catalanisme autèntic i d'una autoritat forjada per la sang d'un país dibuixat en el seu imaginari.
Coscubiela també encerta a l'definir certs espais espanyols com rancis. La qüestió és que el xoc de legitimitats cegues està servit. I cap dels que estan serveixen per a la causa de el sentit comú.
Ja pots comprar el llibre empantanegats, de l'polític català Joan Coscubiela, aquí: