Els 3 millors llibres d'Eva Baltasar

El tràfec de la poesia a la prosa deixa a Eva Baltasar un rastre com de sega primaveral. Un rastre carregat d'aromes rotunds a verger i terra. En una poeta existencialista com ella les essències tindrien més a veure amb segues que també arrenquen arrels. Raigams que poden ser de delicats cultius, o fins i tot d'impossibles erms o del permafrost on aquesta autora va abordar la seva arribada prosa.

La collita és un nou espai narratiu on Eva Baltasar sublima formes i assalta fons transcendents. Partint d'una presentació tel·lúrica que serveix de metàfora de cada ànima protagonista tot esperant el seu reg. Vivències en primera persona o des de prismes únics. Perspectives sobre l'esdevenir de l'existència per a protagonistes que carreguen amb els dubtes més enllà d'inèrcies o concessions als costums com a fil d'aquesta normalitat idolatrada com a vedell d'or.

Top 3 novel·les recomanades d'Eva Baltasar

permafrost

L'extrem de viure. La intensa necessitat de vida condueix a vegades a el punt més llunyà, al que contrari. Es tracta d'aquest peculiar magnetisme dels pols que a la fi semblen una mateixa cosa separada en el seu origen. Una cosa, una essència, alguna cosa que reclama amb insistència i perseverança el retrobament de tota la gamma de vida que el seu dicotòmica existència podria arribar a explicar amb captivadora lucidesa.

La veu en primera persona d'una Eva Baltasar fogeada amb èxit en mil poemes, dóna més intensitat si cap a la protagonista de la seva història. Una d'aquestes persones que alberga l'esperança, potser sense voler-de el tot, de sintonitzar raó i veritat, en aquest abisme entre les impressions subjectives que impel·leixen a la felicitat i un possible món objectivament conduït cap a la insatifacción més abismal de tots nosaltres, viatgers de una sola vida, com apuntava Milà kundera a La Insuportable lleugeresa de l'ésser.

Només que la protagonista d'aquesta novel·la no està disposada a sucumbir a aquest fred de viure i, revestida d'aquest permafrost amb el qual també es recobreix el més inhòspit del nostre planeta, es llança a l'hedonisme encara més obert de la dona a la qual encara se li demanen comptes sobre com governa el seu cos.

La vida és tan trivial que no val la pena aturar-se en preocupacions mundanes com les que caminen submergides sota el gel la família o els amics. El més important és, sota l'influx que res val la pena, aprofitar al menys els instants amb aquesta rabiosa autenticitat que només marquen les pulsions alliberades de les seves doloroses estigmes socials i morals.

El pol contrari sempre hi és. Les pulsions profundes també inclouen la renúncia, la rendició, l'esgotament per emprendre si més no un nou pas, el suïcidi com aquesta aventura última davant el hartago de tanta trivialitat.

Una novel·la àgil en aquesta frenètica marxa cap al buit de la protagonista. Una història amb més que arestes i disgustos d'on també emergeix aquest humor negre propi de qui està de tornada de tot. Un llibre de lucidesa extrema, amb una perspectiva del nostre món tan gèlid com la pell de la protagonista.

mamut

De vegades la realitat i la ficció es troben. Perquè més enllà de la profunditat d'aquesta història, el testimoni d'una dona com Beatriz Montañez, apartada del món, desperta força analogies. Però és clar que la recerca d'una sortida per a aquesta força centrípeta que és la societat actual, amb les seves exigències disfressades de benestar, planteja tantes històries possibles com formes fascinants d'explicar-les.

La protagonista de mamut és una noia arcaica atrapada a la vida moderna. El seu hàbitat és la ciutat, on treballa per viure-hi. Vol ser mare, i això l'obliga a acostar-se als homes. Com resistir el formiguer humà si tens instint de caçador solitari?

Un dia abandona la ciutat, canvia d´entorn i es converteix en la propietària d´una casa completament aïllada. Allà només hi ha el pastor, la solitud i les bèsties que t'alimenten o t'amenacen. L?instint treballa, la consciència s?altera i es gesta una transformació.

Aquesta no és una novel·la més sobre la fugida al camp, això és una bomba de rellotgeria sobre les nafres de la societat contemporània, una narració en el cultiu que udola a mercè d'aquesta novel·lista salvatge que és Eva Baltasar.

Roca

La continuació de Permafrost prenia un nou referent, una metàfora similar que abunda en la idea de la solitud malgrat tot, de la vida latent, del persistent xoc de les onades sobre una consciència que sembla romandre inamovible a qualsevol sacsejada. Fins que alguna cosa aconsegueix arrencar-la del vostre lloc. I la roca es mou a la deriva o potser s'enfonsa.

La protagonista de Roca es guanya la vida com a cuinera en un vell vaixell mercant. És la situació perfecta: solitud, una cabina, l'oceà, algun port on conèixer dones i hores per encarar el buit, per sentir la força de la provisionalitat. Fins que un dia una aconsegueix que abandoni el mar, accedeixi a viure entre quatre parets i s'impliqui en la gestació assistida i en l'educació d'un fill.

Què ha fet la maternitat amb la dona que al seu dia va conèixer en un bar de la Patagònia? Què farà ella, animal engabiat en una casa unifamiliar de Reykjavík? Tot ha canviat excepte el seu sobrenom, Boulder: aquestes enormes pedres aïllades al mig del paisatge, exposades a tot sense que ningú sàpiga d'on vénen ni perquè hi són.

Si els vols tenir tots plegats, aquest volum els reuneix:

Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.