Cadascú barruta la seva apocalipsi o el seu judici final. Els més pretensiosos, com Malthus, auguraven algun proper final des del que és sociològic. Això de la fi de la història, en aquesta escriptora albanesa anomenada Lea Ypi, és més una perspectiva molt més personal. Perquè la fi arribarà quan arribi. La cosa és que, individualment mai no deixa d'arribar per a uns o per als altres.
Les circumstàncies històriques componen intrahistòries aquí, allà i allà. I sempre està bé descobrir aquesta mena d'universos paral·lels des de les interioritats més fondes. Perquè viure al lloc més inoportú en el pitjor moment dóna lloc a sensacions de desfogament per a qui ho explica i d'estranyament per a qui escolta o llegeix. A la síntesi hi ha la gràcia de tot això del final que uns consideren més proper que la resta…
Quan era una nena, amb tot just onze anys, Lea Ypi va ser testimoni de la fi del món. Almenys de la fi dun món. El 1990 el règim comunista d'Albània, el darrer bastió de l'estalinisme a Europa, es va desplomar.
Ella, adoctrinada a l'escola, no entenia per què s'enderrocaven les estàtues de Stalin i Hoxha, però amb els monuments també van caure els secrets i els silencis: es van revelar els mecanismes de control de la població, els assassinats de la policia secreta…
El canvi de sistema polític va fer pas a la democràcia, però no tot va ser color de rosa. La transició cap al liberalisme va suposar la reestructuració de l'economia, la pèrdua massiva de llocs de treball, l'onada migratòria cap a Itàlia, la corrupció i la fallida del país.
A l'entorn familiar, aquest període va portar sorpreses inaudites per a Lea: va descobrir què eren les «universitats» on suposadament havien «estudiat» els seus pares i per què aquests parlaven en clau o en xiuxiueigs; va saber que un avantpassat havia format part d'un govern anterior al comunisme i que a la família li havien expropiat els béns.
Barreja de memòries, assaig històric i reflexió sociopolítica, amb l'afegit d'una prosa de superba factura literària i pinzellades d'un humor tendent a l'absurd –com no podia ser altrament, atès el lloc i el temps que es retrata–, Lliure és de una lucidesa enlluernadora: reflecteix, des de l'experiència personal, un moment convuls de transformació política que no va desembocar necessàriament en justícia i llibertat.
Ja pots comprar el llibre «Lliure: El desafiament de créixer a la fi de la història», de Lea Ypi, aquí:
