El suspens, aquest thriller amb diversitat d'argumentaris, s'ajusta constantment a nous patrons. Últimament el thriller domèstic sembla que campeja en això de presentar històries inquietants, mai millor que des de l'epicentre familiar per oferir dubtes sobre els més propers.
Però certs patrons es mantenen sempre. Perquè quan un imaginari ja té les seves referències, carregat d'emocions atàviques, recórrer-hi assegura una contextualització perfecta i mimetització perfecta. Això de la casa apartada del món, entre el que és bucòlic i el que és sinistre és una cosa recurrent. En aquesta ocasió l'assumpte apuntaria més a un «Resplandor» de Stephen King només que girat cap a nous focus fins a psicodèlics.
La casa no només acull malsons i bogeria sinó que a més ho transforma tot. Ja no és només l'escriptor pertorbat en la recerca d'històries incansable. En aquesta casa tots sucumbeixen als seus foscos trampantojos, fins al punt de poder ser devorats per ella, com una criatura dotada de diversitat de dimensions on tancar ànimes per sempre. Daniel Kehlmann no va amb embuts ja des del títol… potser hi va haver una opció, un instant abans del punt de no retorn. Justament el moment en què una veu interior, un instint que insistia en la necessitat d'escapar per simple supervivència.
Un guionista en plena crisi creativa i conjugal acaba d'arribar ―acompanyat de la dona i de la filla― a una flamant casa de muntanya. És el desembre. El fred blanc-i-blau de les glaceres, els boscos ocults per una espessa boira, el fluir d'un riu i una profunda i silenciosa vall prometen, per fi, un nou començament. Una nova oportunitat per finalitzar un guió que se li resisteix i per intentar reconciliar-se amb la dona.
No obstant, alguna cosa passa a la casa. A poc a poc, els contorns de la realitat comencen a difuminar-se i el que semblava una escapada idíl·lica es converteix en una inquietant espiral de comportaments disfuncionals. T'hauries d'haver anat és una lectura esglaiadora. Un relat claustrofòbic on la realitat es tenyeix de surrealisme i el terror no es presenta amb ensurts, sinó com un sinistre somni les peces del qual no acaben d'encaixar.
