Xavales, de Carol Rodríguez Colás

Veure la pel·lícula «Chavalas» completament gratis a RTVE PLAY.

Les tortugues s'alimenten divinament a força de gaspatxo. Fins que acaben morint sap Déu què. I la gent mai es queda amb els seus retrats més autèntics quan es treuen la foto de l'dni, una altra cosa que ningú pot entendre. El cas estrany ens acosta tant a la quotidianitat perquè a la fi i al el cap tots participem d'aquesta estranyesa i aquest estranyament al voltant d'una realitat que sempre avança atropellada.

Fins i tot les coses passen igual de ràpid per unes noies de barri com les de la peli. Només la talla dels seus nom perdura en un banc amb vista a el bloc d'habitatges que sempre va estar aquí per a elles ocultant qualsevol possible i esplendorós capvespre. Un tità de maó cara vista sense balcons.

És el món de la Marta, Desi, Bea i Soraya, les quatre noies de Cornellà que comparteixen tot en aquest interval del que queda de joventut. Encara a costa de les forces centrífugues que sempre acaben empenyent fins reubicar cadascú en el lloc més insospitat. Ja es poden tenir somnis de fotògrafa a Estocolm com Marta o un bar ple de canaris com Ángela. Tot passa.

Per això acaba sent fascinant descobrir aquest moment, aquesta captura sobreexposada a la llum de la vitalitat dels vint. De Barcelona a Cornellà ha de distar unes quantes parades d'autobús, però no hi ha universos més llunyans al seu torn. La qüestió per a dirigir una pel·lícula així és saber obrir a l'màxim l'obturador per carregar de realisme del que esdevé. Res de cursileries ni martingales cinematogràfics ad hoc. El que els passa a aquestes noies és tan cert que et fan sentir part del seu grup.

O sigui, que res a veure amb fórmules romàntiques versió pelis juvenils nord-americans. Potser Marta s'equivoqui de nou en l'últim moment, mai ho sabrem. Un cop assumides les arrels viatja una més tranquil·la. I ja hi haurà temps per ensopegar una altra vegada, si és que toca. La qüestió és saber que aquestes amigues tornaran a ser-hi per recollir a la Marta masegada si la decisió esdevé fracàs.

El principi i la fi de la història. La necessitat de Marta d'escapar del seu barri a tota costa i el descobriment de la identitat forjada en aquests carrers com elixir necessari per a qualsevol creador, t'hagis criat en mansió oa favela. El desenvolupament mentrestant desborda una autenticitat colpidora amb un punt idealitzat de l'amistat però amb la cruesa cap a la felicitat dels moments.

I també un punt del que podria anomenar-se apoderament femení. Perquè aquestes noies són també aquestes dones de generació ja alliberada, enfrontades sens dubte a traves encara ferms però convençudes que ser dona és fer el que et surti de el cony. Sens dubte una història per gaudir i per recuperar horitzons perduts, els d'aquells dies que molts ja només podem contemplar des velles fotos.

Valorar post

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.