Amb la seva desconcertant gesticulació que és alhora gel pur i foc abrasador, aquesta actriu nord-americana fa del camaleònic, essència. Fins al punt que hom oblida l'actriu per gaudir plenament del seu paper. I això passa més que qualsevol altre intèrpret dels més reconeguts, entengui's Brad Pitt com a referent, qui sempre acaba sent més Pitt que el seu personatge X.
De les bondats més apassionades de la protagonista més càndida a l'animadversió més visceral en els seus papers que així ho requereixen. La Johansson és de les més ben pagades perquè un mai no sap per on trencarà la seva interpretació de torn.
És clar que després hi ha el seu indiscutible atractiu, igual que Pitt, amb qui guanyar-se d'entrada l'espectador atordit amb la seva bellesa, capaç de l'esplendor de l'èpica o de la resiliència, tant com orientada a la perversió insospitada del seu personatge maquiavèl·lic quan toca . Scarlett Johansson és una superestrella que dóna a qualsevol pel·lícula una plusvàlua ja de partida.
Top 3 pel·lícules recomanades de Scarlett Johansson
Lucy
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:En els meus temps ja es deia que aquella cançó dels Beattles Lucy in the Sky with Diamonds apuntava a allò lisèrgic amb la seva fàcil associació al LSD (Paul McCartney ho assegurava i Lennon ho va negar després). La qüestió és que aquesta Lucy és lisèrgica fins a l'extrem. Perquè Lucy (Scarlett) passa de simple mula, per introduir una nova droga, que el món s'hi descomposi com una al·lucinació que travessi plans fins al subatòmic i més enllà.
Conforme Lucy va escapant de la nostra realitat, assolint nivells de rendiment cerebrals estratosfèrics, les emocions van quedant enrere i allò humà va assolint des de la seva consciència la dimensió del diví. Ja no hi ha lloc per a preocupacions mundanes ni per a més problemes que no siguin la mera expansió del seu poder cap a tots els vectors de l'univers.
És clar que enrere queda el nostre món amb les cosetes. I la potent droga que Lucy es disposava a distribuir, però va acabar esclatant a l'interior del seu cos, és una cosa molt reclamada per màfies que saben d'aquest gran potencial, sense arribar a imaginar la seva dimensió.
Una persecució que Lucy assumeix com un detall minúscul en el seu procés de translació cap a tot espai i temps, però que ens porta a mal portar a nosaltres espectadors i patints visualitzadors de tan dantesc espectacle.
Punt de partit
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:L'atzar, les coses que passen perquè sí que tenen una mica de màgic salt de guió en ocasions. Perquè la fatalitat o la sort més completa s'escriu sempre des d'un punt d'inflexió. Un moment sense explicació que acaba sent analitzat minuciosament pels que pateixen el canvi.
La pilota cau de banda o banda depenent de la mera física i de les circumstàncies precises que poden venir marcades pel simple aleteig d'una papallona, per una brisa d'aire que sigui igual a la força necessària per al venciment final. Ningú controla això, o potser sí, però de la manera més oculta per afavorir que tot, des de la simple trobada fortuïta entre dos amants o la caiguda d'un meteorit acabin formant part del mateix fil narratiu d'un big bang en constant avançar amb el seu minuciós arrossegat de tot.
Bé és cert que es tracta d'una obra coral (com no podia ser d'una altra manera per a un Woody Allen encantat amb les trames ramificades com a enfiladissa) però el personatge de Nola Rice que encarna la Johansson aporta aquesta sensació de desencadenant de tot, de punt d'inflexió feta carn i os, de motiu per a l'explosió del big bang fet suspens fascinant.
l'illa
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Els papers més CiFi de Scarlett em guanyen sempre des d'aquesta capacitat seva per a la mutació, per a l'aparença d'autòmat que finalment trenca cap als horitzons més insospitats. En aquesta ocasió, acompanyant a Ewan McGregor, Scarlett es transforma en Jordan Dos Delta. Tots dos són clons de personalitats del món real que hi inverteixen els seus bons milions per si els toca estirar els seus òrgans alguna vegada, quan puguin estar malalts.
Una assegurança de vida que per a ells (aquelles personalitats que sufraguen l'invent) no és més que un garbuix d'òrgans sense vida ni consciència, és clar. Però el creador del tinglado sap que sense fer éssers humans exactament iguals als seus primigenis no és possible disposar d'òrgans ni de res.
Els clons viuen reclosos en un búnquer gegantí sota terra. I així són gairebé lobotomitzats des de la seva incubació perquè adoptin records d'un passat remot i d'un devastador desastre climàtic que els manté. Fins que tenen sort de ser cridats i alliberats per habitar a una illa lliure de contaminació.
És clar que aquest moment d'alliberament no és cap altre que la crida del primigeni per treure el ronyó de torn o la peça que toqui… Fins que alguna espurna de consciència desperta al clon d'Ewan i el pla de fugida comença a obrir-se pas.