Va passar també amb María Zambrano. És curiós com la intel·lectualitat de qualsevol generació, sumida en l'autoritarisme, acaba a l'exili com a única forma de supervivència en el seu compromís amb la visió crítica que tota societat necessita. Curiós i aclaridor sobre el que queda als comandaments de govern ...
Però també resulta màgic el ressorgir moral d'un país a la tornada dels seus il·lustres exiliats. Com en el nostre cas van ser Ramon J.Sender, Max Aub o la pròpia Maria Zambrano entre molts altres.
En el cas de Maria havien passat 45 anys des d'aquell 1939 en què el malson de la guerra acabava per prolongar-se en el deliri de la dictadura ... Deixar el teu país per imperatiu per a una pensadora i autora com poques podien sobresortir en aquell temps a Europa, va suposar aquest desarrelament multiplicador del que creatiu en el filosòfic i el poètic (amb un equilibri entre la profunditat del líric i el prosaic poques vegades sondejat), així com en el assagístic i fins en el polític.
Entre Amèrica i Europa, la genial autora malaguenya va ser component una brillantíssima i extensa bibliografia on alternava estudi i investigació, desenvolupament del seu pensament filosòfic però també aquest hispanisme de qui hagués de sortir i que encara tracta de definir els motius per a una caïnita guerra que va acabar amb tantes coses ...
Top 3 llibres recomanats de María Zambrano
Clars de bosc
La filosofia a Maria Zambrano és una presa de consciència que va del sensorial al racional. Cap altre pensador ha sabut trobar en aquesta ambivalència la millor composició per a abastar-ho tot (el que podem arribar a entendre, és clar). Aquest llibre és el millor exemple de la genialitat de la pensadora convençuda de la necessitat del líric, com ja feien els grecs amb els seus mites transcendits per sobre de la seva pròpia Història.
Obra de 1977 que és tot un monument filosòfic-poètic, un dels llibres fonamentals de la història recent de la pensada. En ell, María Zambrano submergeix a l'lector en un sentir primigeni, anterior a tot temps, a què el temible Cronos no té accés i on es recobra un paradís perdut, una visió primordial.
És en aquest no-lloc a què Zambrano accedeix per no sentir-bandejada, exiliada; és en ell on tots podem recuperar una sempre enyorada unitat primigènia. La pensadora malaguenya proposa així una regressió originària en la qual la filosofia, la poesia, la música i la mística ens indiquen el camí per recordar «l'Sentir», per rescatar «a les coses i als éssers de la confusió».
La tomba d'Antígona
Que la cultura grega ja tenia una mica d'avantguardista, quant a un soterrat feminisme puixant des del mitològic, resulta innegable. Potser més en Sòfocles que en Homer. Des Cassandra fins Antígona. Alguns dels personatges més transcendents d'aquest imaginari mitològic ancestral són aquestes dones transformadores per la seva intel·ligència o els seus dons.
Símbol inqüestionable d'integritat moral i força vital, Antígona és una de les figures mitològiques més tractades a la història del pensament. A ella, escrivia María Zambrano el 1948, «no la podem deixar de sentir», ja que «la tomba d'Antígona és la nostra pròpia consciència enfosquida».
La pensadora mai va abandonar el seu interès per aquesta heroïna, la tràgica història, narrada per Sòfocles en la tragèdia homònima, tanca nombrosos assumptes que Zambrano va tractar amb profunditat al llarg de la seva trajectòria intel·lectual: l'estreta línia fronterera entre filosofia i literatura, el caràcter social i polític de la llibertat, l'ús i abús de poder, l'exili o el protagonisme del femení.
L'home i el diví
Apareguda per primer cop el 1955 i substancialment ampliada en la seva reedició de 1973, «L'home i el diví», obra clau en el desenvolupament de la pensada de María Zambrano (1904-1991), actua com a pont entre la destil·lació més acabada de les seves primeres idees i l'articulació d'aquesta «raó poètica» que s'aniria desplegant a partir de llavors en el si de la seva producció filosòfica.
Davant d'una modernitat sumida en l'etern joc de renúncia i tornada a una divinitat de la que anhela desprendre però a la qual no pot renunciar, Zambrano traça les sendes per a una nova relació amb el diví que, seguint les petjades de la pietat, pugui permetre'ns recuperar la realitat per desvetllar les potències alliberadores sepultades per aquesta «història feta ídol» a la qual hem estat abocats.
