La millor forma per desencasillarse és acabar transformant-se un mateix i la seva obra. Una cosa així va haver de considerar José Ángel Mañas i ben que va fer per reconvertir la seva emblemàtica «Històries de l'Kronen» en una transició cap a una altra cosa.
La fórmula perfecta per escapar i continuar; per nedar i guardar la roba. La solució era acabar presentant una tetralogia i anar acomiadant d'un imaginari netament juvenil. I després ja Mañas es va dedicar a altres coses.
Escapisme literari propi d'un altre gran narrador de la generació X. Una generació de creadors encara a mig camí entre allò analògic i allò digital. I, per tant, encara hereus del món tangible de creativitat des de la improvisació, de l'enginy furgat en el no-res. Entre tots aquests caben al llarg de tot el món tipus tan variats com Palahniuk fins Gómez-Jurat.
En el cas particular de Mañas després van arribar novel·les negres, ficcions històriques i fins i tot assajos. Tornant en ocasions a aquells inicis com qui revisita llocs on va ser feliç, amb una altra perspectiva, això sí ...
Així que mai està de més fer una volta per la bibliografia Mañas per no deixar de sorprendre ...
Top 3 novel·les recomanades de José Ángel Mañas
L'última gresca
Les conseqüències són inevitables, com diria Bunbury en alguna de les seves cançons. I inevitable era reobrir la porta de l'Kronen. Perquè passada la febre molts són els que gaudeixen amb aquests ressons llunyans de la naixent música electrònica, com a banda sonora de la joventut perduda ...
Però els anys passen. I tant autor com personatges afronten aquest retrobament amb pesos sobre les espatlles i nocions sobre la vida a anys llum d'aquells centelleigs irrefrenables. Recuperar certs brillantors mai és fàcil, ni amb prou feines possible. I qualsevol esforç pot acabar de la manera més insospitada.
Llavors tenien poc més de vint anys: un grup d'amics que es citaven al bar Kronen i consumien la joventut a força de sexe, alcohol i drogues. En algunes ocasions coquetejaven amb la mort i fins i tot hi va haver qui va sortir mal parat d'aquell coqueteig.
Ha passat molt de temps. Han passat exactament vint anys. Ara treballen i no es guanyen malament la vida; alguns s'han casat i tenen fills. Gairebé cap d'ells consumeix drogues i les borratxeres s'han convertit en enologia.
Quan Carlos rep una notícia que sacseja completament la seva vida, sent la necessitat de tornar a reunir-se amb el seu amic Pedro, a qui no veu des de fa molts anys. Potser no és més que un retrobament per rememorar alguns moments de l'passat, o potser es converteixi en el principi de L'última gresca.
Conqueridors de l'impossible
Fa poc parlàvem de Elvira Roca com una escriptora essencial contra llegendes negres i altres fòbies del que és espanyol. En aquesta ocasió és el propi Mañas què es capbussa en el gènere històric per novel·lar l'èpica d'aquells dies en què dos mons es coneixien per acabar d'arrodonir la Terra.
Amb els seus clarobscurs, com no, però amb la sensació que sota premisses de l'enteniment de la condició humana sense manies, amb les seves ambicions de vegades egòlatres, l'arribada de l'espanyol a Amèrica va ser sobretot ànsia de coneixement i posterior mestissatge.
A partir d'el mític any de 1492, i durant les següents sis dècades, un país que acaba de culminar una èpica reconquesta, descobrirà, conquistarà i colonitzarà un continent immens que ha romàs fins llavors tancat a la resta de món.
Qui eren Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Diego de Almagro, Bartomeu de les Cases o Lope de Aguirre? Qui els seus acompanyants en aquests viatges i què van trobar a aquelles terres? Què els portava a tornar una vegada i una altra al fascinant Nou Món?
Amb el seu característic estil realista, José Ángel Mañas novel·la la major epopeia de la història d'Espanya, recreant les dramàtiques circumstàncies de la més extraordinària aventura protagonitzada per nació alguna.
Històries de l'Kronen
Tots aquells nois dels 90 vam veure la pel·lícula. Més com un reflex del que calia com una intenció de moralina. El temps és una altra cosa durant la joventut, el dolent si ha de passar, passarà demà. Perquè el present i els seus excessos no podien tenir cap rellevància entre la màgia de l'instant.
Una colla de joves de vint ociosos es capbussa vertiginosament a l'estiu madrileny més opressiu i decadent sense saber que la cerca de sensacions canviarà per sempre les seves vides.
Més enllà de ser la novel·la que va donar nom a una generació (entre la X del grunge i la I de l'afterpop) i va transformar en literatura la intrahistòria del desfasament nocturn peninsular, «Històries del Kronen» ens sorprèn ara, 20 anys després de la publicació inicial, pel seu absolut mestratge narratiu i el premonitori de molts dels símptomes entròpics que, en plena eufòria del boom desenvolupista, va ser única a diagnosticar.
Contra la intranscendència de la literatura "light" a l'ús es va alçar així una veu esquinçada, faç fosca de l'Spanish Dream en la línia de la nostra millor tradició novel·lística, des de la picaresca fins l'existencialisme tremendista, passant per la revolució de l'realisme brut anglosaxó amb les obres mestres es pot sense cap dubte equiparar.
