Aprofitant la recent concessió de el premi nobel de literatura 2019 a Pere Handke, Porto avui a col·lació a un altre gran autor austríac ja desaparegut, Thomas Bernhard. Un escriptor que destaca en la novel·la (a més de moltes altres vessants creatives) per la combinació del ficcionat amb aquest realisme sempre subjectiu (en ocasions idealitzador i en altres denostador) del que autobiogràfic.
Novel·les amb apunts de crònica històrica, Trames carregades de revisió satírica, novel·lar sempre com a crítica enfocada cap a l'èxit de la vulgaritat o el mesquí (alguna cosa recurrent en molts autors però que conforma en l'imaginari de Bernhard aquest constructe pessimista també heretat d'una infància diguem que atípica)
Més enllà de les seves obres de teatre (desconec si han tornat a ser interpretades a qualsevol escenari públic, atès que el propi Thomas Bernhard va prohibir la seva representació com aferrissada herència llegada a la humanitat), algunes de les seves novel·les més aclamades són aquelles que comparteixen una introspecció en paral·lel entre el transitar vital de Bernhard i l'esdevenir de l'món, una riquíssima composició mereixedora de reconeixement de gran obra literària de el segle XX.
Top novel·les recomanades de Thomas Bernhard
el malaguanyat
Si hi ha un instrument musical complex, riquíssim en matisos, emblemàtic i envoltat de la seva especial parafernàlia, aquest és el piano.
Sobre les tecles d'un piano es poden filar notes per a totes les emocions, des dels més foscos acords suspesos cap a la dramatització fins a les més vives seqüències que evoquen alegria. Aquest tot com una possible eina per al bon pianista és aquesta novel·la al voltant de dos músics units i separats per la mateixa música encara després que un d'ells se suïcidi.
El retorn de l'amic supervivent a Àustria compartida antany l'omple de buits, culpes, nostàlgies i frustració. Perquè en realitat n'eren tres, un triangle entre el virtuosisme del gran pianista Glenn Gould, la voluntat encegadora del finat, Wertheimer i l'assumpció de la derrota del narrador. El no-res va treure el cap a les vides de Wertheimer i del narrador conforme Glenn Gould creixia com a fenomen davant del piano.
I els intents vacuos de superació d'aquest buit, de l'impossible del geni que no es disposa, sintonitza amb una frustració potser més interioritzada per l'autor, la de la lucidesa davant el desencís, en aquesta lluita descarnada que gairebé mai no acaba bé.
Extinció
Sempre cal agrair que sorgeixin noves edicions d'obres de grans autors. En aquest cas Alfaguara repesca l'última novel·la de Bernhard, una història amb què el geni austríac es va acomiadar en gran part del seu particular escenari.
Una novel·la que focalitza l'univers en el petit poble austríac de Wolfsegg. Perquè d'aquí era el protagonista de la història. Un tipus anomenat Franz- Josef Murau que volgués no haver de tornar a trepitjar aquell espai que convertia el record de la seva infància en un reducte sense oxigen, en una evocació asfixiant d'aquesta infància insuperable en què ensombrecería qualsevol infantesa viscuda en el lloc. L'odi malaltís de l'protagonista per aquest lloc ha de ser defugit per afrontar el comiat de tota la seva família. El desenllaç fatal d'un accident de trànsit enfosqueix encara més els records.
I, tanmateix, a la fatalitat hi pot haver reconciliació. Però només algú com Bernhard ens pot arribar a ensenyar, no sense abans travessar tots els inferns als quals condueixen les pors. Fet i fet, es descobreix aquesta intuïció de les poques hores que queden a algú per escriure més històries.
I com a colofó, l'autor sembla voler treure'ns un somriure quan buscarem a la seva obra en tot cas àcid sarcasme. La narració va cobrant uns tints molt especials entre allò metalingüístic i allò metafísic, aconseguint en el seu final una brillant extinció com d'acudit macabre.
formigó
Una altra de les obres recuperades per Alfaguara. Una de les més breus composicions de l'autor. Un cop més ens endinsem en els laberints de les obsessions, d'aquestes pulsions que empenyen reiterativament l'esperit humà.
I res millor per escenificar aquestes tendències de la raó que la caracterització d'un estudiós erudit de la música amb la seva fixació particular pel compositor alemany Mendelssohn. Res no l'allunya de la seva intenció per ocupar l'ànima del músic, assaltant-la des de les seves notes, arribant fins a algun espai compartit on poder dialogar-hi a través del llegat de la seva obra.
Amb aquest subtil toc d'humor corrosiu, acompanyem un Rudolf que viu entre els desaires de la seva germana per la seva incomprensió i una encomana intel·lectual sobre Mendelssohn ni tan sols iniciada.
Sota una nova llum de Mallorca, en què Rudolf anhela donar llera a la seva pròpia llum interior. Fins que alguna cosa nova es creua en el seu camí, una nova fixació al voltant d'una dona amb un estrany record que l'acaba conduint a un cementiri on ara resideix.
La metàfora del formigó com a títol es tanca a la fi de la breu però intensa història, entre soliloquis en què Rudolf repassa amb fruïció la seva visió tan messiànica com absurda del món. I aquí, davant del formigó amb què s'aixequen els mausoleus, es tanca un cercle d'una al·legoria sinistra sobre la voluntat i el no-res.
Bones Francisco:
Vaig començar llegint Thomas Bernhard fa un parell de mesos. És un viatge profund i molt interessant, que sens dubte val la pena emprendre.
Igual que cert llibreter (lector de Bernhard des de fa anys) em va explicar al seu moment, començar per la Pentalogia pot no ser la millor opció. No perquè no sigui interessant, ni de bon tros, sinó perquè Bernhard és un autor pel qual és millor endinsar-se a poc a poc, per gaudir-ne al màxim.
Des d'aquesta posició, la recomanació que em va fer va ser començar per Mestres Antics, novel·la en què toca la major part dels temes de les seves obres, a més del seu estil narratiu tan característic, que encara no he trobat en cap altre autor.
Podràs trobar la sinopsi a internet sense problemes però, per deixar-te amb una mica de curiositat, només dir-te que tracta sobre un musicòleg, Reger, que acudeix des de fa 36 a la mateixa sala del museu en dies alterns, asseient-se sempre al davant de «El home de la barba blanca», de Tintoretto. A través del monòleg interior del narrador (protagonista, Atzbacher) ens va descobrint de mica en mica la vida de Reger, intercalant-se amb les converses que ha mantingut amb ell al llarg del temps, i el veritable motiu pel qual segueix amb aquesta rutina, 36 anys després.
Espero que us sigui d'ajuda,
Salutacions
He conegut Thomas Bernhard en un programa de ràdio nacional on estaven parlant sobre la seva representació teatral de l'ignorant i el captaire. Em va agradar molt escoltar sobre la seva vida i que es va veure molt influït pel seu avi.
Per saber més sobre ell, recomanaven la seva pentàlogia, relats autobiogràfics, llibre que trobo esgotat per tot arreu i tampoc no n'hi hagi per comprar usat.
Encara no he llegit res seu, però només amb el que vaig sentir ja ha despertat la meva curiositat més gran. Si hi ha algun lector de Thomas Bernhard, agrairia que escrigui alguna cosa. Gràcies.
Salutacions
Bones Francisco:
Jo vaig començar llegint Bernhard fa un parell de mesos, i sens dubte és un viatge profund i impressionant.
Tanmateix, tal com em va comentar un llibreter que fa anys que llegeix, començar per la Pentalogia pot no ser la millor opció. No perquè no sigui interessant, ni de bon tros, sinó perquè Bernhard és un autor a qui és recomanable descobrir a poc a poc.
Des d'aquesta posició, la lectura que em van recomanar (i sens dubte et recomano) per començar va ser “Mestres Antics”. Considero que, en aquesta novel·la, s'entreveu a la perfecció l'estil narratiu de Bernhard (estil que encara no he trobat en cap altre autor), i tracta els principals temes de la resta de les seves obres.
Podràs trobar la sinopsi per internet sense problemes però, per deixar-te amb una mica de curiositat, només dir-te que tracta sobre un musicòleg (Reger) que fa 36 anys que acudeix dies alterns a la mateixa sala del museu, asseient-se sempre davant de l'«Home de la barba blanca», de Tintoretto. Tota l'obra es desenvolupa al voltant del monòleg interior del protagonista, sumat a les experiències que ha anat escoltant al llarg del temps de Reger.
Espero que et serveixi una mica com a orientació,
Salutacions