3 millors llibres de l´inesgotable Sergio Pitol

N'hi ha que, com Sergio Pitol, Són escriptors en aquesta altra vida alternativa que transcorre mentre el destí sobrevé. Si tinguéssim més vides cadascú seria una cosa diferent a les noves sortida a escena, Però el temps és el que és i Sergio Pitol ja va ser prou coses com per circumscriure únicament a la seva faceta d'escriptor.

Tot i així o precisament gràcies a la seva alternança, Pitol va escriure algunes de les millors obres de la narrativa mexicana amb la seva Trilogia de la memòria al capdamunt de la seva producció literària. Una cosa així com l'obra vital d'aquell Proust embrancat en la seva heptalogia.

També cal assenyalar en aquesta definició de l'escriptor que precisament no va ser la seva vida un camí de roses. Així és com es demostra que l'adversitat quan no destrueix conforma a l'esperit irreductible, a l'ésser humà supervivent sobretot així mateix, a l'ànima inquieta i famolenca ...

Així, en l'estrictament narratiu vam gaudir amb el Pitol que teixeix el propi i l'aliè en aquest escenari on escriptor és protagonista per aportar lucidesa, passió i respostes a la seva manera per a tots els interrogants sobre l'existència.

Top 3 llibres recomanats de Sergio Pitol

L'art de la fuga

Primera part de la trilogia. Pretendre fer d'allò biogràfic una obra literària és considerar que de la franquesa més absoluta depèn la versemblança de la trama que compon la vida mateixa. Presentar-se com l'Ecce Homo descarnat i desposseït de qualsevol vestit que oculti la veritat es fa fonamental. Això sí, res millor que lliurar-se al caos del que ha viscut perquè tot tingui sentit…

Els manuals de música clàssics definien la Fuga com una «composició a diverses veus, escrita en contrapunt, els elements essencials de la qual són la variació i el cànon», cosa que avui dia es podria interpretar lliurement com la possibilitat d'una forma bressolada entre l'aventura i l'ordre, l'instint i la matemàtica, la litúrgia i el bataclan. El personatge central d'aquest llibre -suposem que el mateix autor-, una criatura tan indefensa com els personatges dickensians més indefensos, però a diferència d'ells cuirassat com un guerrer les armes del qual fossin l'estupor i la paròdia, s'escapa d'una cel·la per trobar-se presoner en una altra que podria ser el paradís, encara que ell s'encarregarà de convertir aquest Edèn en un lloc irrisori però alhora entranyable.

L'art de la fuga es converteix en un galop accelerat que en el seu trajecte confon amb alegria totes les instàncies, remou les fronteres, nega els gèneres. Hom creu internar-se en un assaig per aviat trobar-se en un relat, que es mutarà a la crònica d'una vida, el testimoni d'un viatger, d'un lector hedonista i refinat, d'un nen enlluernat per la immensa varietat del món. Si «tot està en tot», com s'afirma sovint en aquestes pàgines, la fugida es torna també un passeig irònic pels vasos comunicants que transformen el que és unitari en el que és divers i les perifèries al centre.

L'elenc cultural és amplíssim, com també la geografia. No hi ha cronologies que valguin: tot està en tot, des de la infància de Veracreu de l'autor fins al testimoni del seu viatge a Chiapas, després de la insurrecció zapatista, passant per la seva llarga i feliç estada a Barcelona. «Un», diu Pitol, «m'aventuro a creure, és els llibres que ha llegit, la pintura que ha vist, la música escoltada i oblidada. Un és la seva infantesa, la seva família, uns quants amics, alguns amors, força fastiguejos. Un és una suma minvada per infinites restes». Assenyala Carlos Monsiváis: «A L'art de la fuga, la suma que és Sergio Pitol s'afegeix a les nostres experiències de lectura més fluides i estimulants.»

L'art de la fuga

El mag de Viena

Un tancament de la trilogia de la memòria apoteòsic en el caos harmònic, en l'equilibri descompensat de vivències, records i pàgines de la vida assaltades amb el desordre més cert cap a l'essència i la comprensió de tot.

Sergio Pitol ha escrit llibres il·luminadors, això se sap; són un testimoni del caos, dels seus rituals, el seu llim, les seves grandeses, abjeccions, horrors, excessos i formes d'alliberament. També són la crònica d'un món rocambolesc i lúdic, delirant i macabre. Són el nostre Esperpent. Cultura i Societat en són els grans dominis. La intel·ligència, l'humor i la còlera n'han estat les grans conselleres.”

En algunes pàgines autobiogràfiques Pitol deixa entreveure la intensa relació que ha viscut amb la seva escriptura, el descobriment d'una forma, la seva ars poètica, una creació que oscil·la entre l'aventura i l'ordre, l'instint i la matemàtica. La seva relació amb la literatura ha estat visceral, excessiva i fins i tot salvatge: “Un, m'aventuro a dir, és els llibres que ha llegit, la pintura que ha conegut, la música escoltada i oblidada, els carrers recorreguts. Un és la seva infantesa, uns quants amics, alguns amors, força fastiguejos. Un és una suma minvada per infinites restes”.

L'art de la fugida va ser un aiguamoll a la seva obra. Allí Pitol confon hedònicament totes les instàncies acadèmiques, remou fronteres, trastorna els gèneres. Un assaig llisca sense sentir-ho a un relat, a una crònica de viatges i passions, al testimoniatge d'un nen enlluernat per la immensa varietat del món.

El mag de Viena és més radical: un salt de l'ordre a l'asimetria, un frec constant de temes i gèneres literaris, per potenciar la memòria, l'escriptura, els autors predilectes, els viatges i descobrir, com ho desitjaven els alquimistes, que tot estigués en tot. “Sergio Pitol és, sens dubte, una d'aquelles figures més grans que apareixen de tant en tant, gairebé miraculosament, a la literatura mexicana.”

El mag de Viena

La desfilada de l'amor

Una novel·la on la maduresa es deixa endur per la irreverència de la joventut, on l'esperpent es reinventa en altres llocs arran de l'Atlàntic. Una història que desconcerta amb humor i intel·ligència.

Mèxic, 1942: aquest país acaba de declarar la guerra a Alemanya, i la seva capital s'ha vist envaïda recentment per la fauna més insòlita i acolorida: comunistes alemanys, republicans espanyols, Trotski i els seus deixebles, Mimí barretera de senyores, reis balcànics, agents dels més variats serveis secrets, opulents financers jueus.

Molt de temps després, després de la troballa casual d'uns documents, un historiador interessat en un context tan apassionant intenta aclarir un confús assassinat perpetrat llavors, quan ell tenia deu anys, i la narració –que travessa els pols excèntrics de la societat mexicana, els mitjans de l'alta política, la intelligentzia instal·lada, així com les derivacions més extravagants– permet a Sergio Pitol no només pintar una rica i variada galeria de personatges, sinó també reflexionar sobre la impossibilitat d'assolir la veritat.

Com en una comèdia de Tirso de Molina, ningú sap del cert qui és qui, les confusions se succeeixen sense parar i el resultat és aquesta alegria desfilada, que per alguna cosa porta el nom d'una de les més famoses comèdies de Lubitsch.

La primera edició va ser saludada així per la crítica: «Joc permanent de màgia en mans d'un mag desconegut que fa veritables miracles amb l'única finalitat, al rerefons de l'espectacle, de demostrar al públic la falsedat de tota evidència. O, el que és el mateix, reflexió sobre l'únic axioma: la veritat absoluta és un valor en què només poden creure els il·lusos caçadors de papallones sense xarxa»

La desfilada de l'amor
5 / 5 - (25 vots)

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.